26/10/13

El POUM de la Bisbal



AL·LEGACIONS AL POUM:
Els sota signants, en representació de Gent pel Territori i NOM, NÚMERO DE DNI i demés dades que consten al final del present escrit, compareixen i com millor procedeixi en dret,
DIUEN:
Que mitjançant el present escrit adreçat al Sr. Oscar Aparicio Pedrosa, alcalde de La Bisbal d’Empordà, i al Sr. Carles Sanjosé Bosch, regidor d’urbanisme; ens personem en el tràmit d’informació pública convocat per edicte publicat al BOP número 157 de  16 d’agost de 2013 en relació a l’aprovació inicial del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) i formulem les següents

AL·LEGACIONS

ANTECEDENTS:
A punt de ser aprovat el nou POUM de la Bisbal, plantegem unes reflexions acompanyades d'algunes propostes de futur:
Atès que la societat actual està en ple procés de debat sobre un esdevenidor incert i que cal re formular urgentment el model de desenvolupament; considerem que cal fer de la ciutat un espai de sociabilitat.
Pensem que cal prioritzar els espais comuns on la tranquil·litat i la seguretat estiguin per damunt de tot, i potenciar, d'una manera decidida nous espais urbans lligats a les Gavarres, on les persones tant els vilatans com els visitants, s’hi trobin a gust.
Les zones de serveis, escoles, biblioteca, CAP, zones esportives i comercials; han d'estar pensades per caminar, passejar i gaudir-ne, sense els perills del trànsit de pas; per tant, cal delimitar i senyalitzar perfectament aquests espais.
Una ciutat com la Bisbal , es perfecta pel desplaçament, a peu o en bicicleta, per tots els centres d'interès de la població i del entorn més proper.
Nomes cal voluntat política i rigor, per tal de dissenyar aquest nou model de mobilitat, que també hauria d'anar lligat amb un nou model de transport públic interurbà més lògic i eficient.
Les al·legacions que es presenten responen a una concepció de territori connectat a nivell, urbà, rural, forestal, sense barreres que dificultin la permeabilitat entre aquests tres nivells i els habitants i visitants de La Bisbal i pobles veïns.
Amb aquests criteris plantegem una sèrie de consideracions o al·legacions:

PRIMERA:        
 REFERENT ALS SISTEMES DE MOBILITAT ALTERNATIUS AL COTXE.

La ciutat de La Bisbal gaudeix d’unes condicions molt favorables per posar en pràctica els principis de la sostenibilitat i articular una mobilitat sostenible que respongui a les necessitats i interessos de les persones.
Per tot això proposem:



  •   Afavorir l’ús de mitjans de transport alternatius per a rebaixar el trànsit intern de cotxes :



o       Dissenyar  una xarxa d’itineraris segurs a peu i en bicicleta (carril bici, que hauria de tenir preferència sobre els cotxes i les persones que van a peu, tal com passa als Països Baixos ) que connectin La Bisbal amb els serveis d’ús intensiu, com ara les instal·lacions educatives (escoles, institut), culturals (Mundial, Biblioteca), esportives (pavelló esportiu, piscina, camp de futbol, club de tennis), sanitàries, etc. Donant així la possibilitat d’anar més ràpid amb la bici que no pas amb cotxe, i indiscutiblement  que a peu. Mínima despesa energètica lligada al temps de desplaçament sense contaminació acústica  i contaminant.

o       En aquells carrers de doble sentit d’amplada inferior als 10 m, on no sigui possible garantir la seguretat de vianants i ciclistes, establir una sèrie de mesures:
§       Augmentar el nombre de carrers exclusius per a vianants.
§       Establir aparcaments alternatius i dissuasius.
§       Establir un únic sentit de circulació.
§       Ampliar les  voreres i alliberar-les d’obstacles per facilitar els desplaçaments de persones amb mobilitat reduïda, cotxets de bebè, etc.
§       Reduir la velocitat de la circulació a 20 Km/h.



  • Establir espais d’aparcament propers als diferents equipaments i al centre urbà; amb dos tipus de criteris:



o       Aparcaments d’uns minuts, per gestions de curta durada com ara deixar la mainada a la llar d’infants, a l’escola o als diferents espais d’activitats extraescolars majoritàries...
o       Aparcaments de  mitjana o llarga durada.



  • Mesures dissuasives de l’ús innecessari del cotxe en el centre urbà.



o       Establir el sentit únic en carrers estrets on el doble sentit és  dificultós i genera embussos.
o       Restringir, encara més o totalment, l’aparcament en els carrers del centre urbà i limitar-lo als aparcaments establerts.

SEGONA:
ARTICULAR LA MOBILITAT EXTERNA.

Des de fa més de 30 anys, a La Bisbal tenim pendent de solucionar el tema de la pacificació del trànsit extern que actualment ha de passar pel mig de la ciutat.
Des de el nostre punt de vista, queda encara per estudiar l’opció de fer alguna petita actuació, a peu pla i de un carril per sentit, tant al nord com al sud de la ciutat, per tal d’alliberar els nostres carrers del pas de vehicles que no tenen com a destí La Bisbal.

Per tot això proposem:


  • Entrada/Sortida Nord:



o      Tram nou pel carrer de la marge dreta del Daró des del poliesportiu i camp de futbol fins a la rotonda de Pavicsa.


  •   Entrada/Sortida Sud:






o      Nou enllaç des de la sortida del Puig d’en Vidal fins a la zona de la piscina.



  • Connectivitat d’aquestes dos vies amb la resta de carreteres  de la comarca.





  • Que l’ajuntament faci la reserva de sòl corresponent a aquestes infraestructures i doni els passos  necessaris per tal de demanar a la Generalitat que pressuposti aquestes actuacions.



TERCERA:
OBRIR LA CIUTAT A LES GAVARRES.

Sovint busquem alternatives, per vitalitzar la ciutat, en coses fugisseres i  ens oblidem del que tenim davant, mai més ben dit: els arbres no ens deixen veure el bosc i el tenim ben a la vora.
Entre la mobilitat interna i l’externa, ha d’haver-hi un lligam inexcusable amb el Massís de Les Gavarres que ha estat font de recursos materials, energètics i humans cabdal pel desenvolupament de la ciutat des dels seus orígens fins fa ben poc.
Malauradament, durant els últims 30 anys hi hem viscut d’esquenes i, des del nostre punt de vista, estem desaprofitant tot aquest capital natural, de paisatge i de recursos econòmics que ens ofereixen les Gavarres.
Amb el suport d’una planificació coherent i una voluntat política amb visió de futur, podrem posar els pilars per anar cap a una prosperitat sostenible i fer de La Bisbal l’espai de convivència per a les persones que tots volem i recuperar la relació amb un entorn natural tant ric i amb tantes possibilitats d’aprofitament.
Les Gavarres es una font de recursos que pot generar una “nova” economia autènticament empordanesa basada en el producte local de qualitat, la recuperació d’usos tradicionals i la revalorització d’espais d’un gran interès ecoturístic, paisatgístic i econòmic.
Creiem que recuperar la relació de La Bisbal amb un entorn d’aquestes característiques, podria contribuir a retrobar la nostra identitat perduda i a superar aquest declivi que com a capital de Comarca patim des de fa anys.
Per que tot això sigui possible, el territori ha de estar connectat a nivell urbà, rural i forestal, eliminant barreres antinaturals i no creant-ne de noves i facilitant l’accés a camins rurals i forestals per què La Bisbal sigui una ciutat oberta a les Gavarres.


Per tot això demanem:


  • 1.     Un pas segur, per a vianants i bicis a la sortida del Puig d’en Vidal amb connexió amb la piscina i les rutes tant a peu com cicloturístiques que surten de la zona de la Font de l'arbre cap a les Gavarres.


  • 2.     Planificar una zona Km 0 a les Gavarres  com a portal d’enllaç entre la ciutat i el Massís que la envolta amb diferents objectius:


·        Donar informació general, a usuaris locals i visitants.
·        Recuperació d’usos tradicionals i valorització de diferents rutes ecoturístiques:
o       Rieres i fonts.
o       Rajoleries.
o       Molins
o       Arbres monumentals.
o       Bolets, ramats, alzines sureres...


  • 3.     Si fos possible fer una reserva de sòl a l’entrada de les Gavarres com a Portal les Gavarres: Km 0, per un equipament que inclogués un petit centre de rebuda-informació i/o un petit bosc de panells informatius i altres serveis com ara aparcament, lloguer de bicicletes, visites guiades, etc.


Per tot l’anteriorment exposat,
DEMANEM:
Tingueu per presentat aquest escrit i tingueu per formulades, en temps i forma, al·legacions en tràmit d’informació pública a l’aprovació inicial del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de La Bisbal d’Empordà.

SIGNAT:

7/8/13

Full d'al·legacions

Podeu copiar i imprimir-vos el full d'al·legacions i presentar-lo a l'Ajuntament de Forallac fins demà dia 8 d'Agost!!!

Full d'al·legacions




                                                                      








                                                            SR. JOSEP SALA
                                                            Alcalde
                                                            Ajuntament de Forallac
                                                            (Fonteta, Peratallada, Vulpellac)
                                                            Carrer Unió, 3, 17111-Vulpellac



Al·legacions en període de informació pública del Text Refós   G1AAI110003,  Planta de Tractament i Valoració de Residus al paratge Els Ramals, parcel·les 180, 181 i 275  del polígon  RUSTIC Nº 5  de Forallac, promogut per Servitransfer SL.


EDICTE d'exposició pública del projecte per a la instal·lació d’una
Planta de tractament i valorització de residus (Ajuntament de Forallac ),
publicat al DOGC nº 6413 de 9 de juliol de 2013 .


En/NA                                                                                              amb DNI                             , major d’edat, amb domicili a                                                                                        c/                                 
Actuant en nom propi, procedeixo a formular la meva frontal oposició a aquest Projecte en base a les següents:


AL·LEGACIONS

Primera: -ELS MOTIUS D’OPOSICIÓ A LA INSTALACIÓ DE LA IMMENSA PLANTA DE TRACTAMENT  i VALORITZACIÓ DE RESIDUS ESPECIALS  O PERILLOSOS (Sanitaris, industrials perillosos i contaminants, ...) i NO ESPECIALS EN EL ENTORN RURAL DEL MUNICIPI DE FORALLAC, són els següents:
1.                 Aquesta macroplanta  no està prevista al Pla d’Infraestructures de tractament de residus municipals de Catalunya (2006-2012). És una iniciativa privada de l’empresa Servitransfer SL amb el vistiplau de l’Ajuntament de Forallac. A la comarca ja funciona un abocador de la mateixa empresa, el de Vaca Morta a Cruïlles, que tot i diverses sentències de tancament per irregularitats, continua funcionant amb impunitat.
2.                 La Planta seria una activitat industrial, de caràcter molest, nociu i perillós pel medi i la salut de els persones a tocar del jaciment ibèric d’Els Clots de Sant Julià, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
3.                 L’excepcional dimensió del Projecte i l’abast supracomarcal de la Planta, fa totalment inadequat el lloc escollit. Vulnera i és incompatible amb la prescripció fixada a l’article 9 de la Llei d’Urbanisme, que obliga a preservar els valors paisatgístics, culturals i agrícoles del municipi.
4.                 Les carreteres comarcals de la zona no permetrien absorbir el tràfic de camions que generaria  aportar fins a 100.000 tones de residus any. També  implicaria un gran increment de camions travessant la Bisbal d’Empordà pel carrer Josep Irla, tram urbà de la ronda de circumval·lació (amb dues zones escolars). La saturació de les carreteres actuals podria justificar el projecte de construcció de l’Autovia de les Gavarres, amb un greu impacte paisatgístic i al medi natural de fractura del territori.
5.                 Els camions de gran tonatge que porten residus a l’abocador de Vaca morta, a Cruïlles, ja han fet necessària una nova rotonda a la carretera C-66 per les dificultats de maniobrabilitat.
6.                 La comarca del Baix Empordà no és industrial sinó bàsicament rural i turística i  per tant genera molt poc residu industrial. A més, segons les dades de l'Agència de Residus de Catalunya (dependent del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya),  amb les dades de generació i gestió de residus industrials demostra que no cal aquesta instal·lació de tractament de residus industrials, que s'estan reduint la producció de residus industrials en un  30% als darres 5 anys i a les comarques gironines s'estan valoritzant el 78'5% dels residus industrials i evidencia que no calen més infraestructures complexes i contaminants de tractament dels residus.
7.                 Està fora de la normativa vigent en gestió de residus, el preparar Combustibles Derivats de Residus (CDR) per a incinerar,  els residus municipals com el paper i cartró, el plàstics, els envasos,....que s'han de recollir selectivament per reciclar-los i no incinerar-los, com pretén  fer el promotor d'aquesta macroplanta.
8.                 Existeix un elevadíssim risc d’incendi ja que la Planta estaria rodejada de zona forestal i caldria talar part dels boscos preexistents  (franja perimetral  protecció de 25 metres).

Segona - ECOLÒGICAMENT LA PLANTA  NO ES EFICIENT JA QUE L’OBJECTIU NO ÉS REDUIR, RECICLAR  I  REUTILITZAR  ELS  RESIDUS, SINO QUE LA GRAN PART DELS RESIDUS QUE ES VOLEN DUR REBRAN UN TRACTAMENT DE FINAL DE CANONADA I UNA PART MOLT IMPORTANT LA MEITAT CONVERTIRLOS EN CDR (Combustible Derivat dels Residus).  És inadequada perquè:

1.                 El projecte no preveu cap depuradora o sistema de tractament de l’aigua de netejar els contenidors on s’han transportat substàncies perilloses (sanitàries, químiques, radioactives,...). L’aigua pel consum humà de tota la comarca s’extrau del subsòl a través de pous i hi ha perill que aquest contaminats arribin a l’aqüífer. 
2.                 Més del 60 % de la planta (3.340 m2) es dedicaria  a triturar els residus i convertir-los en combustible, entre ells els procedents  dels contenidors municipals que els ciutadans hem separat i reciclat.  Aquest procés és desincentivador del reciclatge. 
3.                 Entra en contradicció amb el marc legal vigent que prohibeix convertir en CDRs el contingut dels contenidors de recollida selectiva de paper i envasos.
4.                 Que els millors països en recuperació de residus opten per la prevenció i el màxim reciclatge, no per la incineració. El Parlament de Catalunya, en la Resolució de 20 de març de 2013, insta al Govern a aturar de manera definitiva l’aprovació del Projecte i iniciar un procés de debat amb els agents del Territori.
5.                 Encara que el projecte que actualment està a exposició pública, no parla de la incineradora per cremar CDRs,  la cremació en el mateix indret on s’ha generat el CDR és el més rentable  econòmicament, per tant és molt provable que en una fase posterior es plantegi un altre cop la incineradora i es un greu perill perquè pot comportar importar CDRs d'altres indrets del país o de fora.
6.                 La Nova Catalunya ha de millorar la gestió dels residus i aprovar una planta de CDR és actuar en sentit contrari.

Per això, DEMANO:
                     Que la Generalitat de Catalunya denegui definitivament l’autorització d’aquesta  Planta que el Pla d’Infraestructures de tractament de residus municipals de Catalunya no contempla. Demanem que actuï en una altra direcció, tot fent una aposta decidida per la producció neta, la prevenció i la màxima recuperació dels residus com a recursos i que desenvolupi l’Estratègia Catalana de Residu Zero.

                     Que el Nou Pla General de Gestió dels Residus i recursos 2013-2020 que redacta l'ARC contempli la penalització econòmica del rebuig dels residus industrials, la reducció dels residus en origen i especialment els més perillosos (substitució dels productes perillosos per d'altres d'innocus), la reutilització, l'aprofitament de residus com a subproductes i el reciclatge en origen, es a dir, amb un tractament de proximitat a càrrec de la mateixa activitat que els genera ja que son els que millor coneixen el residu final. No a cap macroplanta. Cal  reduir, reutilitzar i  recuperar els residus com a nous recursos.
                     Tingueu per presentat aquest escrit i tingueu per formulades, en temps i forma, al·legacions en tràmit d’informació publica contra el Projecte d’instal·lació de la Planta de Tractament i Valorització de Residus de Forallac.


Signat:





Data i lloc

4/8/13

URGENT!!!

Reunió URGENT per a les al·legacions a la planta de residus perillosos de Forallac.
Recordeu totes les entitats de comarques gironines que aquesta planta esta directament lligada a la construcció de l'autovia de les Gavarres perquè portarà un enorme trànsit de camions amunt i avall per comarques gironines i probablement encara de més lluny, doncs a Catalunya ja hi ha les instal·lacions necessàries per al tractament dels residus "especials" que es generen, residus que a més amb la crisi han disminuït
Dimecres 7 d'agost a les 19.30h a L'Estel Roig, al  Passeig de La Bisbal.
Sembla que per l'alcalde de Forallac, el Sr. Sala, l'agost és també hàbil segons ens han informat a l'ajuntament i al consell comarcal, per tant el termini per fer al·legacions acabaria el 9 d'agost (adjunto EDICTE)

Si no podeu venir a la reunió però a nivell d'entitat o a nivell particular voleu signar les al·legacions que s'acordin podeu enviar-les per correu certificat com a més tard el 9 d'agost a l'adreça de:
Ajuntament de Forallac (Fonteta, Peratallada, Vulpellac)
Carrer  Unió, 3, 
17111-Vulpellac

17/3/13

Macro planta + Incineradora

Acte al mundial envers la planta + incineradora.
Podeu clicar al següent enllaç:
http://totbisbal.com/noticies/detallsNoticies.php?nIdNoticies=1989

16/3/13

Informe Del Projecte dels Clots de Sant Julià


Anàlisi del projecte
d’INCINERADORA
i la MACROPLANTA DE RESIDUS
d’Els Clots de Sant Julià, a Forallac (Baix Empordà)
Un risc per les comarques gironines
Un informe de Jordi Bigues amb el suport de Mercè Girona i Josep Martí i Valls
Amb documents del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA), Ecologistes de Catalunya, GAIA, Ecologistes en Acció i Greenpeace i SOS Empordanet

SUMARI
Els antecedents
Què se sap del projecte
Què s’amaga del projecte
Impacte sobre el medi físic
Impacte sobre la zona i l’àrea
Impacte atmosfèric
Impacte sobre la mobilitat
Impacte sobre els magatzems de cendres tòxiques
Impacte sobre un model de desenvolupament sostenible
Impacte sobre la pau, la salut i la seguretat
Impactes sobre el sector agrícola, el sector d’hosteleria i turístic,
el sector residencial, la mobilitat
Alternatives al projecte. El repte dels residus especials a l’Estratègia Catalana Residu Zero
Preguntes i respostes
Què són els residus especials. Qui els genera?
Què són els CDR, els Combustibles Derivats dels Residus?
Hi ha incineració amb filtres eficients?
Té sentit una macroplanta sense incineradora?
Cal incinerar els residus?
Podrien arribar CDR d’altres indrets?
La planta, s’hauria d’instal·lar a un polígon industrial?
Qui fa el negoci?
Què podem demanar a l’administració catalana amb competències en medi ambient i residus?
Aquest projecte, entra en contradicció amb el marc legal vigent?
S’aplica la fiscalitat justa en aquestes activitats?

Annexes
Incineradores a Catalunya
Vacamorta. Un advertiment
Anuari Territorial de Catalunya, 2009
Incineració de residus, medi ambient i salut humana
Manifest d’un grup de professionals de la salut, 2009
Els CDR són una incineració encoberta de residus reciclables
Greenpeace, maig de 2012
L’escalfament global. Incineració de residus, solució o problema?
Conclusions de les jornades tècniques celebrades a Barcelona organitzades per CEPA Ecologistes de Catalunya i CAPS, 2010
La incineradora de Constantí
Greenpeace, 2002
Una tecnologia del segle XX danya el segle XXI
1. El reciclatge a Europa es veu amenaçat per la proliferació d’incineradores
GAIA (Global Alliance for Incinerator Alternatives), 2012
2. La possibilitat de morir per càncer és més gran per als qui viuen a prop d’aquestes instal·lacions
Investigadors de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid, 2012
3. El lobby incinerador vol cremar 7,44 milions de tones anuals de residus urbans
Amics de la Terra, CEPA - Ecologistes de Catalunya, GAIA, Ecologistes en Acció i Retorna, 2012
Les al·legacions a la macroplanta de residus d’Els Clots

Antecedents
A principis dels anys setanta, un abocador incontrolat a Peratallada era el destinatari de residus d’una vintena de municipis. Durant vint anys va ser qualificat com l’abocador incontrolat més gran de Catalunya. L’any 1992 es va aconseguir que l’abocador deixés de cremar.
L’any 1993 es va presentar a la Comissió d’Urbanisme de Girona el projecte de Planta de Reciclatge i Tractament de Residus Sòlids Urbans, industrials assimilables i compostament a construir a Forallac. El projecte estava impulsat pel Consell Comarcal del Baix Empordà i el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.
Al concurs d’idees per redactar el projecte s’hi van presentar vuit empreses, i es va escollir el de Tractaments i Valoració de Residus (TVR SA), amb un pressupost de 1.019 milions de les aleshores pessetes.
El mes de desembre, concretament l’1 de desembre de 1993, la tramitació es va suspendre a la Comissió d’Urbanisme de Girona. Les protestes veïnals i el risc dels informes jurídics que advertien que el projecte podria ser aturat pels tribunals, varen ser determinants. El Director General d’Urbanisme, el prestigiós urbanista Joan Antoni Solans, havia posat diferents dificultats per l’inaccessibilitat de la finca, pel règim de vents, fins que va declarar que la planta sols podria instal·lar-se a la finca de Forallac «si l’ajuntament opta per eliminar el grau de protecció que té aquell espai».
Dit i fet. L’alcalde del terme municipal de Forallac, Josep Sala Leal, va iniciar el procés després d’haver-se refet del revés. S’havia reunit amb en Solans i li havia insistit en la voluntat d’acollir una planta oberta amb unes activitats indefinides, el que seria un avís del que ara ens trobem l’any 2013. El terreny escollit era una finca agrícola de 56.000 metres quadrats situada a sis-cents metres de la carretera de Girona a Palamós. El projecte incloïa residus industrials, i inicialment es va ocultar aquesta procedència, malgrat que els residus industrials es classifiquen com a no perillosos o perillosos. Aleshores, amb l’inici de la pressió ecologista en l’àmbit dels residus, els eufemismes passen a donar el nom d’especials als residus industrials, els més perillosos i contaminants. Des d’aleshores l’alcalde de Forallac va prendre el paper de portaveu i defensor dels promotors de la planta.
La finca agrícola estava protegida pels articles 205 i 206 del Pla General, que regulava l’àmbit d’aplicació i els usos del sòl no urbanitzable de protecció paisatgística. Aquesta normativa afectava tant a la serra de Les Gavarres com a les àrees del municipi que, per raons vegetals i topogràfiques, «confereixen el seu caràcter peculiar del Baix Empordà». El pla prohibia en aquest espai tant la plantació forestal intensiva, especialment la plantació d’eucaliptus, com la tala de bosc per augmentar els conreus. Igualment limitava els usos d’edificació i, textualment, no es permetia «l’abocament d’escombraries».
El 26 de gener de 1995, l’Ajuntament de Forallac va aprovar una modificació del pla general per habilitar els sòls precisos per fer una Planta de Reciclatge i Tractament de Residus Sòlids Urbans, industrials assimilables i compostament.
Amb data del 14 de febrer de 1995, dins del termini normatiu d’un mes, els veïns varen presentar noves al·legacions en contra de la modificació del pla general al considerar l’acord municipal nul de ple dret. Aquestes al·legacions alertaven del caràcter il·legal de la decisió municipal. Es recordava que el Consell Comarcal del Baix Empordà havia promogut infructuosament un expedient per construir una planta de residus en un sòl no urbanitzable, qualificat de protecció especial, d’una Planta de Reciclatge i Tractament de Residus Sòlids Urbans, industrials assimilables i compostament.
En segon intent, Josep Sala Leal, alcalde del terme municipal de Forallac i vice-president del Consell Comarcal, va encaixar un nou revés al denegar-ne la planta per una resolució del departament de Política Territorial i Obres Públiques amb data 11 de maig de 1994.
L’1 de juliol del 1994, el Consell Comarcal va interposar un recurs contenciós administratiu a la decisió denegatòria de la planta. El cas és que després es va arribar a construir una planta de transvasament. Estava lluny del que es volia fer però a prop de continuar en la mateixa via: Ocupar un bosc i els conreus per convertir-lo en una planta de residus.
Fites destacades de l’activitat de Servitransfer SL
1999
L’empresa Servitransfer SL. entra com empresa explotadora de la Planta de Transferència de Forallac a la comarca del Baix Empordà. També per la recollida domiciliària de residus sòlids urbans i la neteja viària així com les recollides selectives de paper, vidre, envasos i matèria orgànica.
2000
Es constitueix l’empresa Recuperació de Pedreres SL. per a l’explotació del Dipòsit controlat de classes I i II de Cruïlles.
2004
Es constitueix l’empresa Gestió i Recuperació de Terrenys SA. per a la gestió del Complex per a la valorització i disposició de residus de Tivissa, a la comarca Ribera d’Ebre.
2006
Es constitueix l’empresa Tractament i Valorització SA. per a la gestió del dipòsit de runes del Terme Municipal de Ponts, a la comarca de la Noguera.
2008
Es constitueix l’empresa Energies Renovables.
2010
Es constitueix l’empresa Biogas de la Ribera SL.
2011
Servitransfer SL. forma part d’una planta de generació de Combustibles Derivats dels Residus (CDR), sense especificar si és aquest projecte d’Els Clots o d’altres.
Font: Pàgina web de Servitransfer SL.

L’ecoparc de Sant Climent de Peralta
Deu anys després, l’any 2003, l’Ajuntament de Forallac pretenia instal·lar una gran planta de triatge de residus sota el guiatge de l’empresa Servitransfer SL que es va anomenar Ecoparc de Sant Climent, a tocar de la planta de transferència que ja havia instal·lat prèviament.
Quan els veïns van adonar-se de la hipoteca que comportava l’Ecoparc i els riscos relacionats amb la instal·lació van adreçar-se a l’ajuntament, que va negar l’existència del projecte, però les evidències van donar continuïtat a la tasca iniciada. A la problemàtica evident d’habitar a les proximitats d’una planta de residus de grans dimensions es va afegir el perill que suposava per a la conservació i aprofitament cultural de l’espai d’Els Clots de Sant Julià.
El treball de l’entitat SOS Empordanet, el veïnat i la conjuntura política van fer possible en diverses etapes la protecció de l’espai, declarat BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) l’any 2006, que el vincula a l’equipament del poblat ibèric d’Ullastret, per ser Els Clots una pedrera de gran importància històrica relacionada amb l’activitat dels ibers i una futura peça clau d’un Parc Arqueològic d’Ullastret i dels seus itineraris. Els diversos camins que uneixen tots dos punts són visibles, així com les restes que expliquen la importància i valor del conjunt de l’entorn, tant pel que fa als jaciments com pel propi paisatge.
Inicialment, la protecció va incloure només un perímetre més reduït perquè així ho va determinar el tècnic arqueòleg municipal de l’Ajuntament de Forallac, però una demanda posterior va finalitzar amb la protecció de tres perímetres diferenciats que conformen un conjunt molt més ampli, tal com s’havia demanat.
Des d’aquell moment, l’Ajuntament de Forallac ha litigat judicialment contra la protecció determinada pel BCIN, i no reconeix de facto l’existència de l’espai dels Clots, excepte com a valor turístic divulgat en el seu espai web i altres suports, però sense oferir cap mena d’ajut, malgrat el nombre de visites que rep.
La macroplanta d’Els Clots
La planta de Transvasament de Forallac reuneix actualment el rebuig dels residus domèstics d’onze municipis del Gironès i vint-i-nou del Baix Empordà, on viuen 113.000 persones com població fixa, més una població estacional de 44.000 persones aproximadament. A la Planta de Transferència no es compacten els residus, únicament es carreguen en camions amb caixes de major capacitat per tal d’amortitzar el transport fins a l’abocador.
L’Agència de Residus de Catalunya (ARC) vol que l’any vinent els municipis del Baix Empordà duguin 40.000 tones de residus al Centre de Tractament de Residus Municipals (CTRM) de Lloret de Mar, que sumades a 13.000 tones més provinents del Gironès, farien rendible l’estrena de la infraestructura i el dipòsit annex. Desviar aquests residus de l’abocador de Solius al de Lloret comporta una despesa afegida de quilometratge i combustible. Els cinc alcaldes del Consorci per al Condicionament i la Gestió del Complex de Tractament de Residus de Solius, que encapçala l’alcalde de Llagostera, Fermí Santamaria, van demanar que el canvi s’ajornés fins al 2014.

El president de GBI Serveis –l’empresa concessionària de les instal·lacions de Solius i Lloret–, Gustavo Buesa Ibáñez, va argumentar que el volum de residus que preveuen entrar a la planta de triatge de la Selva ha caigut un 22,1% des del 2006, per l’efecte de la crisi i la frenada del consum. Per això la davallada de la producció de residus implica redefinir el model i generar «més massa crítica per aconseguir preus competitius».
Josep Maria Tost, director de l’ACR, va anunciar que la intenció era fer efectiu el canvi d’abocador l’1 de gener de 2013, però les negociacions van acabar fent endarrerir el termini un trimestre. Per optimitzar el sistema actual i evitar que camions hagin de fer el recorregut mig buits fins a Lloret, Tost va anunciar una inversió de 600.000 euros per a la planta de transferència comarcal de Forallac, que centralitzarà la recepció de la recollida selectiva.
Vint anys després de l’inici del conflicte per la preservació de l’entorn dels Clots de Sant Julià, l’Ajuntament de Forallac ha obert un termini d’al·legacions que va finalitzar el 9 de novembre de 2012, per la construcció d’una gran Planta de tractament i Valorització de Residus amb la inclusió d’una incineradora de residus especials i no especials, és a dir perillosos d’origen industrial i domèstics i dels contenidors de la recollida selectiva, al mateix indret i de la mà de la mateixa empresa, Servitransfer SL. Diverses organitzacions i persones planten cara a la política de fets consumats.
El 21 de maig de 2012, Josep Sala Leal, l’alcalde del terme municipal de Forallac, va formalitzar l’aprovació prèvia, condició necessària però no suficient, doncs cal l’aprovació d’urbanisme, del Departament de Territori i Sostenibilitat.
Consultant el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, el 2 d’octubre del 2012 es va localitzar un anunci sotmetent a informació pública la declaració d’Impacte Ambiental i la sol·licitud d’autorització d’aquesta activitat per part de Servitransfer SL, amb un termini de 30 dies per presentar al·legacions. La documentació es podia consultar a l’Oficina de Gestió Ambiental Unificada a Girona (OGAU), a la Direcció General de Qualitat Ambiental de Barcelona i a la web del Departament de Territori. El projecte també es trobava a l’Ajuntament de Forallac a disposició d’aquells que volguessin fer-hi al·legacions.
Els serveis jurídics de SOS Empordanet varen posar fil a l’agulla ajustant-se al termini disponible, malgrat que l’aprovació prèvia s’havia produït cinc mesos abans. Les al·legacions es varen presentar acompanyades de centenars de veïns i persones preocupades pel fet que s’instal·lés una macroplanta de residus. La part amagada del paquet era una incineradora citada com futura planta de valorització energètica.
Segons uns, va ser la pròpia ARC la que va aconsellar separar els dos projectes, per fer possible una política de fets consumats, feta la macroplanta... feta la incineradora. El dijous 8 de novembre va tenir lloc una conferència de premsa al Col·legi de Periodistes de Girona on es varen presentar les al·legacions i demanar la paralització del projecte amb la presència dels portaveus de l’associació de Naturalistes de Girona EdC i SOS Empordanet.
El dia següent els diaris varen incloure referències a la incineradora i, fins i tot, varen preguntar a l’alcalde de Forallac al respecte. Josep Sala Leal els va tranquil·litzar. Dilluns 11 de novembre, però, per Ràdio 4, en una entrevista va reconèixer que darrera la macroplanta dels Clots hi havia una incineradora i va advertir que sabia qui eren i on vivien els opositors al projecte.

El diumenge 13 de gener de 2013 es va celebrar una manifestació a la porta de l’Ajuntament de Forallac sota una persistent pluja. Diferents representants i portaveus varen explicar les raons de l’oposició i el que s’amagava darrera de la macroplanta dels Clots de Sant Julià.
L’agressió ambiental ha reviscolat la vida associativa local. Per un costat de SOS Empordanet, d’altre l’entitat Amigues i Amics dels Clots de Sant Julià i l’associació Veïns i Fills de Forallac. La principal activitat dels opositors al projecte de macroplanta i incineradora ha estat fer arribar la seva veu i alternativa arreu, tot incloent les pròpies autoritats.
El 6 de febrer va tenir lloc una reunió a la seu de la delegació del govern de la Generalitat de Catalunya a Girona. Varen assistir Eudald Casadesús, delegat del Govern de la Generalitat a Girona, Josep Cortadellas Gratacós, cap dels Serveis Territorials de Territori i Sostenibilitat a Girona, Lola Arpa, de SOS Empordanet, Montse Zuriguel, de les Amigues i Amics dels Clots de Sant Julià i Jaume Yagüez de l’associació Veïns i Fills de Forallac.
El projecte de la macroplanta de Servitransfer SL, està pendent d’un informe del Departament de Cultura respecte els límits de protecció del BCIN dels Clots de Sant Julià davant la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona i de l’aprovació del Departament de Territori i Sostenibilitat. Sembla que els tràmits d’urbanisme es donen per superats, ja que els terrenys on es pretén emplaçar la macroplanta i la incineradora, anomenats Els Ramals, van ser requalificats juntament amb Els Clots de Sant Julià, per petició insistent de l’alcalde de Forallac, Josep Sala Leal.
Quant al projecte de la incineradora, promogut per l’empresa Biogàs de la Ribera, un cop rebutjat el primer projecte per la Direcció General del Servei de Qualitat Ambiental, totalment desconegut i presentat informalment a porta tancada, té pendent presentar les modificacions indicades per part d’aquesta direcció general. El termini venç en uns dies, però es desconeix exactament quants. És a dir, es va confirmar que s’havia lliurat un primer projecte que ara s’està esmolant i polint.
En la mateixa direcció, la directora general del Servei de Qualitat Ambiental, Assumpta Ferran, va declarar a La Vanguardia (16 de gener) «que la instal·lació s’ha d’ajustar als més exigents requisits que es demanen per a una incineradora de residus industrials».
En el mateix article, el director de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), Josep Maria Tost, reconeix el projecte d’incineradora, que qualifica de «molt insuficient, per a la qual cosa s’ha donat un nou termini a l’empresa per presentar documentació complementària».
Els promotors persegueixen construir una incineradora on es cremin combustibles derivats dels residus amb l’ànim de generar electricitat i acollir-se als ajuts del sector elèctric. Al costat de la incineradora s’aixecaria una gran planta de residus industrials i perillosos amb cinc línies de tractament, en una de les quals es prepararà el combustible derivat dels residus (CDR) per a cremar a la incineradora. L’incineradora s’haurà de dotar de potents filtres i sistemes de control d’emissions molt complexes per prevenir la contaminació atmosfèrica per dioxines, furans, àcid clorhídric, partícules fines i d’altres contaminants generats en la combustió de CDR.

El projecte no ha quedat definitivament arxivat; i encara que s’arxivés no es pot descartar que es reprengui, ja que el promotor sempre tindria l’opció d’iniciar de nou la tramitació administrativa tot aportant la nova documentació per demostrar-ne la idoneïtat, adaptar el projecte i reprendre la tramitació ambiental. Assumpta Ferran subratlla a La Vanguardia que la nova documentació exigida deixa oberta la porta a l’autorització. És a dir, autoritzar la macroplanta, i posteriorment veure la qualitat dels filtres, ja que no qüestiona ni la idoneïtat ni els possibles impactes socials i ambientals.
Els Clots de Sant Julià
Entre Vulpellac, Canapost i Peratallada hi ha els Clots de Sant Julià, una antiga pedrera formada per un complex de cavitats excavades a la roca, algunes de fins a deu metres de fondària. Es troben situats a uns turons que hi ha a llevant del mas Puig-sec, en el mateix paratge que antigament havia ocupat el menhir del mas Gros i la sepultura del mas Puig-sec, enmig d’un frondós bosc de pins i alzines.
A hores d’ara i per insistència veïnal és considerat un Bé Cultural d’Interès Nacional que podria formar part d’un Parc Arqueològic de la ciutat ibèrica d’Ullastret. Bé cultural d’Interès Nacional o simplement Bé d’Interès Nacional (abreviat BCIN) és una categoria de protecció legal dels béns més rellevants del patrimoni cultural català, tant mobles com immobles, atorgada per l›Administració de la Generalitat de Catalunya, que l›ha d›inscriure al Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional. Constitueix la categoria superior de protecció, les altres dues són el Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) i l’Espai de Protecció Arqueològica (EPA).
D’origen iber, la pedra dels Clots es va fer servir per a la ciutat ibèrica del Puig de Sant Andreu d’Ullastret i la ciutat romana d’Empúries. També es creu que, amb aquesta pedra, es va construir Peratallada o, si més no, elements constructius d’habitatges. La construcció d’una macroplanta de residus i una incineradora en els seus voltants comportaria un dany irreparable a la pedrera i a tot l’eventual jaciment arqueològic.
Val a dir que el nostrat Josep Pla havia qualificat aquests paisatges com un «tros de terra romànica, d’un batec medieval tan vivent i d’una qualitat de paisatges excelsa». Ves per on, el més reaccionari de la comarca potser s’hauria fet ecologista, per la causa dels Clots, si més no.
Fonts: Els Clots de Sant Julià. Anàlisi geoarqueològica. Xavier Rocas, Carles Roqué i Lluís Pallí. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà. Número 21. 70 pàgines. Institut d’Estudis del Baix Empordà. Sant Feliu de Guíxols, 2002. Disponible a partir de la veu Els Clots de Sant Julià a Viquipèdia.

Les sis plantes
1.Planta de Combustibles Derivats dels Residus per incinerar
Planta de recepció i triatge de residus i preparació de Combustibles Derivats dels Residus (CDR)
2. Planta de metalls i compostos metàl·lics
Planta de reciclatge i recuperació de metalls i compostos metàl·lics
3. Planta de desballestament de vehicles
Planta de desballestament i descontaminació de vehicles fora d’ús
4. Planta d’inertització per a residus
4.1 Planta d’inertització per a residus especials i no especials i transferència
5. Planta d’emmagatzematge i transferència de residus especials
4. 2 Planta d’emmagatzematge i transferència de residus especials (CRT)
6. Planta de residus sanitaris
Planta de tractament de residus sanitaris

1.Planta de Combustibles Derivats dels Residus per incinerar
Planta de Recepció i Triatge de Residus i preparació de CDR
FITXA TÈCNICA: Pretén gestionar fins a 50.000 tones l’any (30.000 com a Combustible Derivats dels Residus), 10.000 com materials valoritzables i 10.000 de rebuig). Edifici de 1.500 metres quadrats. Zona de descàrrega i recepció de material (300 m2), zona de triatge (800 m2) i zona d’emmagatzematge (400 m2).
Mobilitat: Potencialment fins 80.000 transports anuals, suma dels camions d’arribada per aportar 50.000 t/any i els viatges de retorn al seu punt d’origen. Hipotèticament caldrà dur els CDR al seu punt d’incineració. Els residus arribarien en vehicles de transport autoritzats i adequats en cada cas i correctament caracteritzats.
Plantes similars a Catalunya: Planta Intercomarcal de Reciclatge (PIRSA) a Sabadell (Vallès Occidental), d’on han sortit els CDR enviats a la incineradora de Son Reus a Mallorca.
La planta de recepció i triatge de residus té l’objectiu de preparar Combustibles Derivats dels Residus (CDR) mitjançant una trituració i posterior embalatge en bales per a la seva incineració (valorització energètica).
La matèria primera de la planta són residus domèstics (municipals) i de rebuig industrial procedents d’altres plantes (50.000 t). Es descarregarien, es triturarien, tot obtenint bales (30.000 t) d’una banda i rebuig destinat a un dipòsit controlat, de l’altra.
Els residus que es preveuen convertir en combustibles s’identificarien a partir del Catàleg Europeu de Residus (CER), una relació completa de les diferents tipologies de residus. Els incinerables s’identifiquen com a V61.
Del llistat que s’inclou en el projecte es pot concloure que les bales, forma en la qual es lliurarien els CDR, serien tant de residus domèstics com industrials. Altrament, una part de la tipologia es correspon a la que la planta d’inertització pot tractar. El que voldria dir que, una vegada arribats, els residus podrien ser preparats en bales com combustible i en blocs inertitzats, destinats a abocadors.
Es podria dir que la resposta a la pregunta Envàs on vas? Amb la resposta... A la incineradora d’Els Clots a Forallac.
Del triatge es pretén aconseguir 10.000 t de materials valoritzables. Les 10.000 t de rebuig serien expedides a un gestor autoritzat.

Relació de residus destinats a ser combustibles
0201 Residus de l’agricultura, horticultura, aqüicultura, silvicultura, caça i pesca
0301 Residus de la transformació de la fusta i de la producció de taulers i mobles
0303 Residus de la producció i transformació de pasta de paper i cartró
Residus de la Fabricació, Formulació, Distribució i Utilització (FFDU)
0702 Residus de plàstics, cautxú sintètic i fibres artificials
1501 Envasos (inclosos els residus d’envasos de la recollida selectiva municipal
1601 Vehicles de diferents mitjans de transport (incloses les màquines no de carretera) al final de la seva vida útil i residus de desballestament de vehicles al final de la seva vida útil i del manteniment de vehicles
1702 Fusta, vidre i plàstic
1902 Residus de tractaments fisicoquímics de residus
1908 Residus de les plantes de tractament d’aigües residuals no especificats en d’altres categories
1910 Residus procedents de la fragmentació de residus que contenen metalls
1912 Residus del tractament mecànic de residus (per exemple classificació, trituració, compactació, paletització...) no especificats en cap altre categoria
2001 Fraccions recollides de manera selectiva (excepte codi 1501)
2003 Altres residus domèstics com mescles de residus, residus de mercat i residus voluminosos

2. Planta de recuperació de metalls
Planta de reciclatge i recuperació de metalls o compostos metàl·lics
FITXA TÈCNICA: Pretén gestionar fins 22.000 tones a l’any (20.000t de metalls i 2.000t de cables). L’edifici, la zona d’emmagatzematge és de 510 m2 i la zona de recepció de material 6.000 m2 i la zona de triatge 2.000 m2, en la zona pavimentada de la part posterior de les naus.
Mobilitat: Potencialment 40.000 transports anuals d’arribada de 22.000 t/any, camions d’anada i tornada, a més dels transports dels materials recuperats. No es contemplen el nombre de transport del rebuig, els metalls dels cables i els materials valoritzables.
Plantes similars a Catalunya: Oxicorte o Ferro Molins, a Molins de Rei (Baix Llobregat)
La planta de metalls i compostos metàl·lics tracta residus fèrrics per recuperar compostos metàl·lics i metalls de cables. L’activitat consisteix a classificar i separar mitjançant electroimants i separadors de corrents de Focault i manualment els metalls per les seves qualitats. Posteriorment mitjançant la premsa cisalla es compacta.
Del triatge es pretén aconseguir 20.000 t/any de materials valoritzables a l’any de metalls o compostos metàl·lics, 2.000 t/any de metalls de cables amb un rebuig de 10.000 t a l’any que serien expedides a un gestor autoritzat.
Relació de residus destinats a ser valoritzats
Els residus destinats a poder ser recuperats s’identificarien a partir del Catàleg Europeu de Residus (CER), una relació completa de les diferents tipologies de residus. Els de reciclatge i recuperació de metalls o compostos metàl·lics s’identifiquen com a V41 i els de recuperació de cables amb el V45.
0201 Residus de l’agricultura, horticultura, aqüicultura, silvicultura, caça i pesca
0301 Residus de la transformació de la fusta i de la producció de taulers i mobles
0303 Residus de la producció i transformació de pasta de paper i cartró
Residus de la Fabricació, Formulació, Distribució i Utilització (FFDU)
0603 Residus de sals i les seves solucions i d’òxids
1201 Residus de l’emmotllament i tractament físic i mecànic de superfície de metalls i plàstics
1601 Vehicles de diferents mitjans de transport (incloses les màquines no de carretera) al final de la seva vida útil i residus de desballestament de vehicles al final de la seva vida útil i del manteniment de vehicles
1704 Metalls (inclosos els seus aliatges), coure, bronze, llautó, alumini, plom, zinc, ferro i acer, estany, metalls mesclats, cables diferents dels especificats en el codi
1910 Residus procedents de la fragmentació de residus que contenen metalls
1912 Residus del tractament mecànic de residus (per exemple classificació, trituració, compactació, paletització...) no especificats en cap altre categoria
2001 Fraccions recollides de manera selectiva (excepte codi 1501)

3. Planta de desballestament de vehicles
Planta de desballestament i descontaminació de vehicles fora d’ús
FITXA TÈCNICA: Un total de 510 metres quadrats amb una zona de tria i descontaminació de 200 metres quadrats i una zona d’emmagatzematge de 150 metres quadrats.
Mobilitat: Potencialment 400 transports anuals d’arribada i retor.
Plantes similars a Catalunya: A Molins de Rei hi ha la planta més gran d’Europa que en desballesta 300 vehicles diaris. A Catalunya hi ha 135 gestors que l’any 2010 varen desballestar 125.000 vehicles.
La planta de desballestament i descontaminació de vehicles fora d’ús té una capacitat de 200 unitats a l’any, 300 t. Tant les bateries, els plàstics, els residus especials com els pneumàtics serien expedides a l’entitat gestora autoritzada.
4. Planta d’inertització per a residus especials
4. 1 Planta d’inertització per a residus especials i no especials i transferència
FITXA TÈCNICA: Pretén gestionar fins 30.000 tones a l’any. Edifici de 315 metres quadrats. Zona de recepció de materials (125 m2), zona de tria i tractament per l’inertització (100 m2) i zona de magatzematge (85 m2). També tres dipòsits de 25 m2 cadascun destinats a emmagatzemar aigua neta, lixiviat i residus humits (fangs i llots) respectivament.
Mobilitat: Potencialment 20.000 transports anuals d’arribada (30.000 t/any). La meitat destinats a dipòsits controlats de Classe III. Total: 30.000 transports any. Els residus especials arribarien en vehicles de transport autoritzats i adequats en cada cas i correctament caracteritzats. Complirien les condicions de subministrament que prèviament hauria marcat el gestor del complex.
Plantes similars a Catalunya: Ecocat Martorell (Baix Llobregat).
La planta d’inertització per a residus especials inclou un mesclador en continu a on s’hi abocarien les diferents matèries, prèvia trituració en el seu cas, per obtenir, un cop mesclades, un producte inert i homogeni per ser transferit a un gestor autoritzat.
Inerts, relativament, donada la naturalesa canviant de molts dels residus especials, particularment els compostos químics de síntesi i els orgànics. L’inertització no elimina la càrrega tòxica del residu especial. Fins i tot es poden volatilitzar durant el procés alguns productes tòxics contaminant l’atmosfera. En tot cas, l’objectiu de l’inertització és reduir la disseminació de contaminants en el medi ambient.

Mesclador
El mesclador podria tractar 30.000 tones / any.
L’objectiu és construir un mesclador amb pales d’arada, amb un tambor d’acer inoxidable per evitar l’abrasió i la corrosió, atesa la variabilitat dels residus entrants. Els residus especials es barrejarien amb ciment o calç, aconseguint l’encapsulació del sòlid en forma monolítica d’elevada rigidesa estructural.
Relació de residus a inertitzar
Es pretenen inertitzar residus especials polsosos (cendres, sals, fins i pols) i residus líquids especials (fangs, ceres, greixos, olis, licors, lixiviats, resines, solucions, llots i tortons, mescles i concentrats).
A partir del catàleg europeu de residus (CER) s’estableixen els residus especials que es volen tractar. Aquest és un llistat que permet entendre la diversitat i el seu caràcter inert o actiu:
0201 Residus de l’agricultura, horticultura, aqüicultura, silvicultura, caça i pesca
0202 Residus de la preparació i elaboració de carn, peix i altres aliments d’origen animal
0203 Residus de la preparació i elaboració de fruites, hortalisses, cereals, olis
comestibles, cacau,cafè, te i tabac, conserves, llevat i extracte de llevat
0204 Residus de l’elaboració del sucre
0206 Residus de la indústria de fleca i pastisseria
0207 Residus de la producció de begudes alcohòliques i no alcohòliques
0401 Residus de les indústries del cuir i de la pell
0402 Residus de la indústria tèxtil
0501 Residus de la refinació de petroli
0605 Llots de tractament in situ d’afluents
Residus de la Fabricació, Formulació, Distribució i Utilització (FFDU)
0607 Residus d’halògens i de processos químics dels halògens
0701 Residus de productes químics orgànics de base
0702 Residus de plàstics, cautxú sintètic i fibres artificials
0703 Residus de tints i pigments orgànics
0704 Residus de productes fitosanitaris orgànics, de conservants de fusta i
d’altres biocides
0705 Residus de productes farmacèutics
0706 Residus de greixos, sabons, detergents, desinfectants i cosmètics
0707 Residus de productes químics resultants de la química fina i productes
químics no especificats en cap altre categoria

0801 Residus de decapatge o eliminació de pintura i vernís
0802 Residus de d’altres revestiments (inclosos els materials ceràmics)
0804 Residus d’adhesius i segellants
1001 Residus de centrals elèctriques i altres plantes de combustió
1002 Residus de la indústria del ferro i l’acer
1003 Residus de la termo metal·lúrgica de l’alumini
1004 Residus de la termo metal·lúrgica del plom
1005 Residus de la termo metal·lúrgica del zinc
1008 Residus de la termo metal·lúrgica d’altres metalls no ferris
1011 Residus de la fabricació del vidre i els seus derivats
1012 Residus de la fabricació de productes ceràmics, maons, teules i materials de
construcció
1013 Residus de la fabricació de ciment, calç, guix i d’altres productes derivats
11101 Residus del tractament químic de superfície i del recobriment de metalls i
altres materials
1102 Residus de processos hidrometal·lúrgics no ferris
1201 Residus de l’emmotllament i tractament físic i mecànic de superfícies de
metalls i plàstics
1701 Formigó, maons, teules i materials ceràmics
1702 Fusta, vidre i plàstic
1705 Terra (inclosa l’excavada de zones contaminades), pedres i llots de drenatge
1709 Altres residus de construcció i demolició
1901 Residus de la incineració i la piròlisi de residus
1902 Residus de tractaments fisicoquímics de residus
1903 Residus estabilitzats / solidificats
1904 Residus vitrificats i residus de vitrificació
1906 Residus del tractament anaerobi de residus
1907 Lixiviats d’abocador
1908 Residus de les plantes de tractament d’aigües residuals
1909 Residus de la preparació d’aigua per al consum humà o aigua per
a ús industrial
1911 Residus de la regeneració d’olis
1913 Residus de la recuperació de sòls i d’aigües subterrànies de
la refinació del petroli

5. Planta d’especials i no especials
4.2 Planta de selecció i transferència de residus especials
FITXA TÈCNICA: Pretén gestionar fins 20.000 t a l’any. Edifici de 315 metres quadrats. Una primera zona dedicada a la recepció del material (125 m2), una d’emmagatzematge (100 m2) i una darrera com zona d’expedició (85 m2)
Mobilitat: Potencialment 20.000 (20.000 t/any) transports anuals d’anada. La meitat de tornada. Total: 30.000 transports / any. Ús d’envasos específics, alguns d’un sòl ús esdevenint un residu més.
Plantes similars a Catalunya: Grecat. Barberà del Vallès (Vallès Occidental).
La planta de recepció i transferència de residus especials té l’objectiu de gestionar diferents residus especials mitjançant la recepció i la transferència. Comporta la inertització i la trituració per lliurar-ho a un gestor extern autoritzat. Comporta una zona de recepció (125 m2), una d’emmagatzematge (100 m2) i una d’expedició (85 m2).

Residus amb superfície i volum assignat dins el projecte
m2 m3
Contenidor Llots 10 20
Contenidor Quitrans 10 20
Dipòsit Àcids 1 2
Dipòsit Bases 1 2
Contenidor Sals 10 20
Contenidor Dissolvents 10 20
Contenidor Tortons 5 10
Dipòsit Olis 1 2
Dipòsit Solucions 1 2
Contenidor Escòries 10 20
Contenidor Partícules i pols 5 10
Contenidor Lligands residuals 10 20
Contenidor Emulsions 5 10
Dipòsit Gasos 1 2
Contenidor Productes químics 10 20
Contenidor Catalitzadors 10 20
Dipòsit Detergents 1 2
Dipòsit Substàncies oxidants 1 2
Contenidor Envasos 10 20
Contenidor Residus elèctrics 5 10
Contenidor Piles, bateries i acumuladors 10 20
Contenidor Fusta 10 20
Contenidor Vidre 10 20
Contenidor Construcció 10 20
Contenidor Cendres 5 10
Contenidor Metalls 10 20
Contenidor Sutge 5 10
Contenidor Carbó actiu usat 10 20
Dipòsit Residus amb hidrocarburs 1 2
Contenidor Quitrà 10 20
Contenidor RAEE* 10 20
*Residus d’Aparells Elèctrics i Electrònics (RAEE). Inclou diferents aparells elèctrics (des de bombetes de baix consum a transistors i ordinadors).

6. Planta de residus sanitaris
Planta de Tractament de Residus Sanitaris i Transferència
FITXA TÈCNICA: Pretén gestionar fins 24.500 tones l’any. Edifici de 390 metres quadrats.
Mobilitat: Empreses autoritzades. Potencialment 30.000 (24.500 t/any) transports anuals d’anada. La meitat de tornada. Total: 45.000 transports / any. Ús d’envasos específics, alguns d’un sòl ús esdevenint un residu més.
Plantes similars a Catalunya: Planta d’Esterilització de Residus Biosanitaris de Sant Cugat, ubicada a l’Hospital General gestionada per l’empresa CESPA.
La planta de residus sanitaris, formada per una autoclau (esterilitza material mèdic amb vapor d’aigua) i una cinta transportadora, gestionaria els residus procedents de centres sanitaris. El tractament potencial suma l’obtenció de 24.500 tones de residus sanitaris, dividits en els diferents grups de classificació. La naturalesa dels residus té la seva importància, ja que els més perillosos figuren percentualment com menys rellevants quantitativament.
Classificació de residus sanitaris
Grup I 10.000 tones any
Emmagatzematge i transferència
Residus similars als domèstics de rebuig inerts i no especials procedents de centres sanitaris.
Són residus inerts, no especials, com: cartró, paper, material d’oficines i despatxos, cuines, bars, menjadors, tallers, jardineria, etc.
Grup II 10.000 tones any
Emmagatzematge i transferència
Residus sanitaris similars als domèstics de rebuig inerts procedents de centres sanitaris.
Inclouen material de cures, guixos, robes i material d’un sol ús bruts amb sang, secrecions o excrecions, així com d’altres no englobats dins dels residus sanitaris de risc.

Grup III 4.000 tones any
Esterilització per autoclau
Residus sanitaris especials de risc procedents dels centres sanitaris
S’han d’adoptar mesures de prevenció en la recollida. L’emmagatzematge, el transport i la disposició del rebuig, tant dins com fora del centre generador, ja que poden generar un risc per a la salut laboral i pública.
Grup IV 500 tones any
Emmagatzematge i transferència a incineradora
Residus sanitaris especials i residus de citotòxics (restes de medicaments i tot el material que hi està en contacte, i que presenten propietats cancerígenes, mutagèniques i teratogèniques) procedents de tractaments sanitaris.
Residus especials no inclosos en el grup III i els residus citotòxics, com els compostos per restes de medicament citotòxics i tot el material que hi està en contacte que presenti propietats cancerígenes, mutagèniques i teratogèniques. Aquests residus estan subjectes a requeriments especials des del punt de vista higiènic i ambiental, tant dins com fora del centre generador, per a la seva gestió. Els residus de laboratoris radiològics i els residus radioactius de tractament de radioteràpia s’inclouen en aquest apartat, però tenen una destinació diferenciada, malgrat que són citats en el projecte presentat.
Font: elaboració pròpia amb dades de Guia de gestió de residus sanitaris. Departament de Sanitat i Seguretat Social. Barcelona, 2000.
C
Bioperillòs contaminant
Citotóxic contatminant

Impactes de la macroplanta i la incineradora
Impacte sobre el medi físic
Tal i com expliquen les al·legacions al projecte, l’afectació de la macroplanta està centrada en els canvis en els seus accessos, nous vials i noves carreteres, tant d’anada com tornada, com vials d’emergències i evacuacions i de la pròpia planta, junt a les distàncies necessàries per evitar incendis. Possiblement la macroplanta no sobresurt sobre el paisatge general però arruïna el futur d’Els Clots de Sant Julià. No es tracta de repetir el que s’explica a les al·legacions.
Impacte atmosfèric
Naturalment hi ha una certa diferència entre generar combustibles derivats dels residus per cremar i enviar-los lluny de la comarca a incinerar-los en el propi solar. Hi ha un estalvi econòmic si tot es fa la mateix lloc. Però aleshores el ris de la contaminació obligaria a instal·lar una xarxa de vigilància. A Constantí l’ajuntament té un sensor dins la xarxa de la Generalitat de Catalunya. Tota una garantia.
Impacte sobre la mobilitat
El nombre de camions que arribaria és un tema de discussió per la manca de dades mitjanes de quina és la càrrega real que porten en els seus desplaçament, que no és la càrrega potencial dels camions. En tot cas, el projecte parla de 40 camions diaris, el que comporta una mitjana anual de 14.600 transports d’arribada, que cal duplicar pel seu retorn. Si els materials fossin 150.000 tones...
Impacte sobre els magatzems de cendres tòxiques
En tot cas, cremar no vol dir eliminar. Queden les escòries, queden les cendres que caldrà solidificar-les i fer-les arribar a un abocador tipus II. Si no s’inertitzen a Els Clots, han d’anar a l’abocador de Constantí, creuant tot el país. També seria lògic que junt a la macroplanta i la incineradora s’instal·lés un abocador de residus tòxics. La filosofia de tot al mateix lloc, no es refereix a tractar els residus on es generen com algú incauta pensaria sinó que el medi rural contribueixi al progrés fent-se càrrec de les parts menys agraïdes de la societat industrial.
Impacte sobre un model de desenvolupament sostenible
Un model de futur pot incloure instal·lacions perilloses? En tot cas és una conclusió difícilment unànime. En un procés democràtic de transició, cap una societat menys insostenible, la comarca té d’altres opcions: potenciar l’agricultura i la transformació local, reforçar la identitat com valor, posar en funcionament un parc arqueològic, circuits de visites, pacificar el trànsit, ordenar el paisatge...

Impacte sobre la pau, la salut i la seguretat
Viure prop d’una macroplanta i una incineradora de residus, tal i com diu l’informe de l’Institut Carlos III, la possibilitat de morir per càncer és més gran per als qui viuen a prop d’aquestes instal·lacions. Possibilitat no vol dir necessitat, clar. Hi ha molts d’altres factors que determinen, però la idea d’anar esquivant-los és el que determina la conducta humana. En tot cas, una macroplanta i una incineradora no animem precisament a esquivar-ho.
Impactes sobre el sector agrícola, el sector d’hostaleria i turístic, el sector residencial, la mobilitat
L’afectació de la contaminació atmosfèrica sobre els productes agrícoles obliga a una continua vigilància. És a dir, estar sota sospita de contaminació de l’incineradora. Normalment tot va bé. Quan no va bé s’intenta no alarmar. El que acaba alarmant és l’ocultació. Aleshores hi ha l’argument de que el risc zero no existeix.
Una macroplanta de residus i una incineradora atreu l’interès per la zona. Sovint aquestes instal·lacions tenen dies de portes obertes, visites escolars. Mai no passa res. O quasi mai. Va ser el cas de l’episodi de contaminació radioactiva a Ascó. Simplement es va revisar la contaminació dels alumnes que aquells dies varen visitar el centre de deformació de la central nuclear.
Anar a un hotel o tenir una segona residència prop d’una macroplanta o una incineradora, si es sumen les dos encara millor, és un plus. Sempre hi ha una certa atenció pel que pugui passar, pensar per on fugir, com recollir ràpidament tot en cas d’emergència. És a dir, fomenta la cultura de la prevenció i la cautela. No té la transcendència dels plans d’evacuació i els exercicis anuals però té la seva gràcia. Les persones residents ho tenen millor i se’ls demanarà sang per analitzar, de tant en tant. Res inquietant, però.

Alternatives al projecte. El repte dels residus especials a l’Estratègia Catalana Residu Zero
El procés d’autorització de la macroplanta de tractament i valorització de residus dels Clots de Forallac té pendent la resposta a les al·legacions plantejades.
La continuïtat del projecte depèn del promotor, que té el suport actiu de l’alcalde del terme municipal de Forallac, i de l’aprovació per part de l’administració.
Aquesta eventual aprovació per part de l’administració seria qüestionada per la vulneració de normes molt bàsiques del projecte que, en tot cas, hauria de reiniciar la seva tramitació amb transparència i claredat. En cas que fos aprovat seria una declaració de guerra contra la pau, la salut i la seguretat jurídica de la ciutadania de la Unió Europea.
La vulneració de drets democràtics bàsics comportaria reclamacions davant de la fiscalia i les institucions de la Unió Europea.
Els opositors demanen la cancel·lació de la macroplanta i la incineradora, i que l’actual planta de transferència sigui desmantellada per ubicar-la en un polígon industrial, tot restaurant el medi natural i retornant-li la protecció urbanística que va perdre.
El projecte de la incineradora (Planta de valorització energètica) no és públic, la qual cosa planteja una doble confusió: el sentit de l’avaluació de l’impacte ambiental i ecosocial d’un projecte i la manca de transparència d’un projecte que, des dels seus inicis, ha utilitzat l’ocultació d’informació com a sistema de govern. A més, les amenaces als opositors han estat continues, corcant el caràcter democràtic del procés.
L’empresa i la propietat de Servitransfer SL tenen una llarga trajectòria d’incompliments i d’irregularitats reiteratives de la normativa on han estat condemnats en diverses ocasions i multats per les autoritats competents. I amb el que ha comportat en conflictes amb el veïnat, a Cruïlles, Tivissa, Solius, Forallac... que anuncia enfrontaments innecessaris. La manca de confiança adquirida i corroborada per sentències judicials fan de Servitransfer SL una companyia conflictiva i poc desitjable.
Altrament és obvi que hi ha un sistema de gestió dels residus que fa innecessàries les incineradores, els abocadors i el malbaratament de recursos.
Es basa en la reducció dels residus, la instauració d’un sistema de recollida d’escombraries avançat, amb recollida selectiva en origen, pagament per generació, implantació d’un sistema de depòsit, devolució i retorn d’envasos (SDDR), i producció neta.
A Catalunya hi ha municipis amb molt bones xifres de recuperació. Els municipis que despleguen el model de gestió Residu Mínim obtenen resultats del 40 al 75% de recuperació de deixalles. La clau dels bons resultats és que cap fracció va directament a tractament finalista (abocament o incineració), doncs tota la brossa es composta o es tria, reciclant prop del 60% dels envasos.
Els municipis que despleguen el porta a porta tenen un sistema que es fonamenta en la segregació dels residus en origen, la recollida en el punt de generació, segons calendari preestablert, i la realització d’un mínim control i seguiment. Així s’aconsegueixen alts nivells de recollida selectiva (65-85%) i d’alta qualitat (<5 br="" d="" impropis="">25
En tots dos sistemes es busca aplicar mesures per reduir els residus i la coresponsabilització de la població per aconseguir la màxima separació en origen, i comporta una màxima qualitat del servei.
Si s’apliquessin al conjunt del país experiències amb aquests bons resultats de gestió de residus, no caldria plantejar-se cap incineradora ni abocador més a Catalunya.
En un Pla Estratègic de gestió preventiva de residus de Catalunya, la prioritat de la prevenció és el principi orientador de la reducció dels residus. Una llei de prevenció de residus, i altres instruments reguladors complementaris, permetria una nova distribució de responsabilitats socials, econòmiques i ambientals. La llei comportaria la internalització dels costos, la transparència i l’establiment d’un sistema d’incentius per a la prevenció amb l’aplicació del principi de la Unió Europea de responsabilitat ampliada del productor.
La col·laboració del sector públic amb el sector privat permetria definir les infraestructures, les tecnologies adequades per a la tria i la recuperació dels materials dels residus, tot tutelant les exigències socials i ambientals.
L’eix principal de tota política pública de gestió passa per aconseguir una bona separació i tractament de la fracció orgànica dels residus domèstics (FORM).
Un pla d’infraestructures no finalistes (abocadors i incineradores), sota els criteris de proximitat, suficiència i simplicitat tecnològica, permetrien el tractament de la fracció orgànica i l’estabilització de les fraccions residuals.
Els models de recollida adequats, participatius, implicarien una distribució justa de responsabilitats. Les instal·lacions de tractament haurien de ser simples, amb criteri de proximitat i suficiència i orientades a la recuperació i minimització d’impactes ambientals.
Petites plantes de compostatge simples, de compostatge comunitari i de compostatge casolà poden dinamitzar la recollida selectiva de la fracció orgànica dels residus domèstics.
L’Estratègia Catalana Residu Zero planteja com a objectiu aconseguir l’any 2020 una reducció global 10%, reutilització 50% i recuperació 70% de les deixalles amb mecanismes clars i transparents de consulta i codecisió als territoris, les entitats i la societat civil. L’educació ambiental hauria de ser permanent, feta amb recursos i assumida per totes les institucions i les administracions.
Amb aquesta estratègia i objectius, escenaris i propostes ens podem permetre obtenir el mínim de rebuig i sense incineració. L’Estratègia Catalana Residu Zero és l’única proposta de canvi de paradigma capaç d’aportar sostenibilitat a llarg termini.
Pel que fa als residus industrials cal complir la normativa comunitària que obliga a presentar i complir els Plans de minimització dels residus especials i aplicar la jerarquia ecològica de prevenció, reutilització i reciclatge dels residus abans que el tractament de final de canonada (abocar o incinerar). Amb l’aplicació de polítiques de producció neta amb instruments com l’ecodisseny, la fiscalitat preventiva als residus industrials...
Fonts: Conclusions de les Jornades tècniques L’escalfament global. La incineració, solució o problema?, celebrades a Barcelona el 30 de gener i dilluns 1 de febrer del 2010.
 
Preguntes i respostes
Què són els residus especials. Qui els genera?
Especial no vol dir no habitual, sinó únicament residus perillosos generats en les activitats industrials que es diferencien dels no especials que poden ser assimilables als residus domèstics i / o municipals. És un eufemisme per no dir perillosos. Per exemple: els residus especials domèstics (piles, bateries...) no són residus especials, malgrat que així s’agrupin a les deixalleries.
Què són els CDR, el Combustible Derivat dels Residus?
És el combustible elaborat a partir del tractament de residus domèstics, comercials o industrials no perillosos per a la seva incineració o coincineració. Coincineració és l’ús habitual o complementari de CDR per fabricar electricitat o productes, per exemple ciment.
Hi ha incineració amb filtres eficients?
Evidentment, entre la primera incineradora de Catalunya (la de Montcada i Reixac) i les actuals hi ha diferències. Però bàsicament el procés és el mateix: obtenir calor (mitjançant la cremació), escòries i cendres, les mínimes possibles. La temperatura, els electrofiltres i altres enginys disminueixen la contaminació atmosfèrica habitual, a part dels episodis possibles, accidents, etc.
Tot i que les noves incineradores incorporen millores tecnològiques en els sistemes de retenció de partícules, es continuen produint milers de substàncies contaminants, de les quals solament el 10-20% són conegudes: dioxines i furans, gasos àcids (HCl, H2S, etc.), mercuri i altres metalls pesants, partícules petites i ultrafines, cendres volàtils, fums, Compostos Orgànics Volàtils (COV), hidrocarburs poliaromàtics (PAHs), diòxid de carboni (CO2), òxid de nitrogen (NOx), etc.
Té sentit una macroplanta sense incineradora?
La macroplanta i la incineradora juntes són dues cares complementàries, ja que ofereixen Tot en un. L’estalvi en desplaçaments i la cremació en el mateix indret on s’han generat els CDR permeten un estalvi considerable, potser d’això depèn la viabilitat econòmica. L’atracció d’un parc permet un marge d’activitats més ample i més incontrolable.
Cal incinerar els residus?
No. No es fa enlloc, i els països on es fan són conscients que no ho fan bé. Flandes és un dels millors països en recuperació de residus: és en el 75% de recollida selectiva (Catalunya és en el 32%). Va optar per models de priorització de la prevenció i el reciclatge, i d’abandonament de la incineració de forma progressiva. No es construiran més incineradores.

Podrien arribar CDR d’altres indrets?
Els productors de CDR han apostat per un sistema d’estandardització per facilitar la seva mobilitat. En ser combustibles poden traspassar les fronteres. De la mateixa manera que poden anar a cementeres podrien anar a plantes de biomassa. Tal i com ha passat a Mallorca, la incineradora de Son Reus ara importa residus de Sabadell, demà potser del sud d’Itàlia.
La planta, s’hauria d’instal·lar en un polígon industrial?
Sí. L’actual planta s’hauria de desmantellar i instal·lar en un polígon industrial. És de sentit comú. Altrament la macroplanta respon a d’altres estratègies, diferents de les fixades formalment per l’administració europea, espanyola i catalana, i potser pretén forçar un canvi en la pitjor direcció possible. Una política decidida la faria innecessària.
Qui fa el negoci?
La incineració amb recuperació d’energia és un sistema de tractament tèrmic de poca eficiència energètica, malbaratador de recursos materials i energia, productor de tòxics que no existeixen al medi, desincentivador del reciclatge i amb poca capacitat de generar treball i sostenibilitat. Servitransfer SL cobra de les administracions i de les empreses a costa de l’impacte i les molèsties que genera en el territori.
Què podem demanar a l’administració catalana amb competències en medi ambient i residus?
Que digui no al projecte i que actuï en una altra direcció, tot fent una aposta decidida per la producció neta, i que desenvolupi l’Estratègia Catalana de Residu Zero.
Aquest projecte, entra en contradicció amb el marc legal vigent?
Totalment. El projecte inclou activitats prohibides com ara convertir en CDR el contingut dels contenidors de recollida selectiva de paper i envasos.
S’aplica la fiscalitat justa en aquestes activitats?
Les externalitats ambientals de les incineradores i els abocadors són nombroses. Les externalitats ambientals són costos ambientals, diferents als costos tradicionals d’explotació d’una activitat. Els segons es paguen a un preu determinat pel mercat, però els primers no tenen mercats.
El tractament de la gestió de residus ha d’aplicar el principi de responsabilitat ampliada del productor, és a dir: que es faci càrrec dels costos de tot el cicle, incloent els residus que genera el cicle de vida comercial. Això comporta una acció fiscal dissuasòria equivalent al dany potencial i els costos derivats d’aquests residus. A Catalunya no es paga un cànon de residus industrials, mentre que els residus municipals i els de la construcció sí que el paguen.

La incineració de residus a Catalunya
No les anomenen incineradores, es parla de plantes de valorització energètica, fent així d’un valor col·lateral, el central. És un eufemisme. Són les incineradores. No surten als mapes. El que surt de les seves xemeneies a temps real no es pot saber. Les cendres i les escòries s’amaguen... És a dir, no són molt populars. Són les calderes de l’infern del sistema industrial.
A Catalunya hi ha una incineradora pública de residus especials a Constantí i quatre plantes incineradores de residus domèstics i residus industrials assimilables als residus domèstics a Tarragona, Girona, Barcelona, Mataró i una cinquena a Andorra. Altrament, set empreses disposen d’incineradores de planta industrial dels seus propis residus especials, tant químics, hospitalaris com no especials. I al llistat cal afegir-hi nous forns: les cementeres i el perill que els forns de biomassa s’alimentin amb residus especials o domèstics i municipals.
L’any 2011, segons la Memòria de l’Agència de Residus de Catalunya 2012, es varen incinerar 42.409 tones (t) a la incineradora de residus especials de Constantí, que va funcionar el 87% de les hores disponibles (20 hores diàries). L’any 2010, es varen incinerar un total de 70.244 t de residus especials a tot Catalunya, el 15% de tots els residus especials industrials declarats tractats l’any 2010, un total de 467.114 t.
Si es construís una nova incineradora de residus especials, podria fer de recollidora de residus de fàbriques d’aquí, d’altres països o de restes que a hores d’ara no tracta la planta de Barberà del Vallès. Altrament, l’any 2011 el Servei Públic de Gestió de Residus Especials Incinerables va gestionar un total de 56.787 t de residus especials, i dels residus incinerats en va destinar 5.430 t a valoració energètica.
És important tenir present els residus industrials declarats i el tipus de tractament:
Especials No especials Totals
Valorització (1) 266.722 2.961.644 3.228.366
Subproducte 14.082 272.505 286.587
Emmagatzematge 3.224 10.132 13.356
Depuració Físicoquímica 72.841 54.310 127.151
Deposició controlada 52.636 618.738 671.374
Incineració 70.244 4.200 74.444
Gestió insuficient 0 4.530 4.530
Gestió no especificada 1.447 6.948 8.395
Total 467.114 3.660.502 4.127.616
Atenció. No inclou llots de depuradora (1) Inclou valorització en origen: extern i incineració.
Font: Dades del medi ambient a Catalunya, 2012. Departament de Territori i Sostenibilitat. Dades de 2010.

A Catalunya, les plantes incineradores de residus estan obligades per llei a aprofitar la calor de la combustió de la brossa per generar energia. El cas és considerar el combustible amb l’eufemisme de CDR (Combustibles Derivats dels Residus), convertir la incineració en Valorització energètica de Residus i, fins i tot, catalogar l’energia obtinguda com energia renovable, malgrat que les fraccions renovables de residus (vidre, paper i cartró i restes orgàniques), procedents de recursos renovables i per tant realment reciclables, no poden legalment ser incinerades excepte les restes que apareixen en la fracció de rebuig.
El procés d’incineració de residus és el normal d’una combustió, malgrat que no totes les plantes d’incineració utilitzen les mateixes tecnologies en la combustió i en la neteja dels gasos resultants. En els forns s’efectua la combustió dels residus, però en queda una part mineral no incinerable: les escòries. Els gasos generats resten un mínim de dos segons a 850 ºC, per obligació legal. Es considera el temps i la temperatura necessària per a destruir-ne els components nocius.
La calor generada en el forn es transmet a una caldera que produeix vapor sobreescalfat i, mitjançant una turbina, s›acciona un generador elèctric. Els gasos que han permès la transmissió d›energia del forn a la caldera són sotmesos a un sistema de rentatge que els neteja de partícules sòlides i d’impureses, i són expulsats a l’exterior a través d’una xemeneia.
Les dades de les emissions de gasos procedents de les plantes incineradores de Catalunya estan enregistrades permanentment per la Direcció General de Qualitat Ambiental de la Generalitat. Aquesta informació podria estar disponible a temps real a la xarxa si l’administració fos oberta, que no és el cas.
Les quatre incineradores de residus sòlids urbans varen acollir, l’any 2011, els següents residus domèstics i municipals:
Incineradora de Girona 33.725,00 t
Incineradora de Mataró 181.649,65 t
Incineradora de Sant Adrià 339.036,31 t
Incineradora de Tarragona 149.462,00 t
Total tones any 2011 703.872,96 t
L’any 2012, la incineració de residus va aportar el 2,21% de l’electricitat total consumida a Catalunya (el 2,19% l’any 2011). Les energies renovables han aportat el 14,6% de la demanda elèctrica (el 13,5% l’any 2011), mentre que els tres reactors nuclears han aportat el 50,6% (el 45,7% l’any 2011) i els combustibles fòssils el 28,6% (el 30,0% l’any 2011) al conjunt del consum del nostre país.

Les noves incineradores, les cementeres
Les plantes cementeres s’han ofert a canviar el seu combustible tradicional de coc de petroli, carbó i fueloil per combustibles substitutoris. Un és, per exemple, l’Enerfuel. Està fet amb materials de la recollida selectiva de plàstic i cartró, és a dir, el que nosaltres separem. També com combustible pels forns de les cementeres es fan servir les farines i greixos animals procedents dels escorxadors, i que abans es destinaven al pinso per bestiar fins l’escàndol de les vaques embogides. És a dir, les farines es segueixen produint, però a hores d’ara han esdevingut un CDR. També hi ha restes de poda, serradures, pneumàtics usats, olis usats, llots oliosos d’origen industrial i llots de depuradores, dissolvents, residus sòlids urbans o l’anomenada biomassa. Un ampli ventall de 77 materials incinerables, segons l’estudi de Greenpeace sobre els CDR.
La indústria cementera espanyola va arribar a uns nivells de substitució de combustibles del 5,5% l’any 2007. L’objectiu pel 2012 era arribar al 20%. Un acord particular a Catalunya, entre l’Agrupació de Fabricants de Ciment i el Departament de Territori i Sostenibilitat, és arribar al 40% l’any 2015.
L’any 2009, 14 de les 38 plantes cementeres feien servir combustibles procedents de residus, que anomenen alternatius. Entre elles hi ha les d’Alcanar, Buñol, Lloseta, Sagunt, Santa Margarida dels Monjos i Vallcarca.
Ara s’ha generalitzat. Naturalment, això es presenta com una substitució aparentment ecològica. Per exemple, una tona de farines d’escorxadors deixades a un abocador arriben a emetre 5,3 t de diòxid de carboni equivalent (metà), i si les farines es cremen a una cementera la citada tona tan sols n’emet 1,3. És a dir, 4 tones menys.
A més de les cementeres, els CDR podrien ser cremats en centrals tèrmiques multicombustibles i en plantes de calefacció. Empreses com FCC ho expliquen d’aquesta manera: els residus són un recurs energètic i el rebuig de les plantes de residus (ara s’anomenen ecoparcs) són aptes per produir combustible.
A Catalunya hi ha cinc forns de ciment que gràcies a la crisi de la construcció estan en hores baixes. Són els forns d’Alcanar, Santa Margarida dels Monjos, Montcada i Reixac, i dues aturades, la de Sant Feliu de Llobregat i la de Vallcarca.
En tot cas, la demanda genera oferta, i cada vegada són més els projectes de producció de CDR que demanen autorització. Sols a Catalunya hi havia autoritzades, a data d’abril de 2012, quatre plantes de producció de CDR amb una capacitat total de gairebé 300.000 tones. La macroplanta dels Clots de Forallac és un projecte en la mateixa direcció: fornir de Combustible Derivats dels Residus a cementeres i incineradores.
Les entitats opositores a les plantes de biomassa, destinades a generar electricitat amb la incineració de biomassa, alerten que la construcció d’aquestes plantes obren la porta a la crema de residus, doncs no serien rendibles si només cremessin biomassa agrícola i forestal. Es podrien convertir en incineradores de residus camuflades.
Per biomassa s’entén el material orgànic no fossilitzat i biodegradable procedent de plantes, animals i microorganismes inclosos productes, subproductes i residus i restes de l’agricultura, silvicultura i indústries relacionades, així com les fraccions orgàniques no fossilitzades i biodegradables de residus industrials, domèstics i municipals.
L’ús d’aquesta font energètica natural i renovable, la llenya i les branques, els residus dels conreus, és ineficient econòmicament quan es tracta de generar electricitat, mentre que per generar escalfor és una font energètica molt eficient. Altrament, serà possible aprofitar l’escalfor per moure una turbina i generar electricitat renovable, tot cogenerant alhora electricitat i escalfor.
Incineradores privades en funcionament a Catalunya
Incineradora de Vinilis SA Martorell (Baix Llobregat)
Incineradora de Ercros Industrial SA Flix (La Ribera d’Ebre)
Incineradora de Repsol Química SA Pobla de Mafumet (Tarragonès)
Incineradora de Basf Esanyola SL Tarragona (Tarragonès)
Incineradora de Oxiris Chemicals SA Sant Celoni (Vallès Oriental)
Incineradora de Unió Química Farmacèutica SA Sant Celoni (Vallès Oriental)
Incineradora de residus carnis Fort Dodge Veterinaria SA La Vall de Bianya (La Garrotxa)
Incineradora de Grefacsa Térmens (La Noguera)
El desballestament de les plantes incineradores de Montcada i Reixac
El desballestament de les dues incineradores de residus urbans i hospitalaris de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) va començar en novembre del 2006. Ubicada al polígon industrial La Ferreria, la incineradora de residus hospitalaris es va construir l’any 1991, però no va arribar a funcionar mai per l’oposició de la ciutadania.
L’Ajuntament de Montcada i Reixac va arribar a un acord amb l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient pel desballestament de les dues plantes incineradores. Una empresa mexicana va comprar la planta de residus hospitalaris, que des de la seva construcció es va mantenir en perfecte estat. La destinació va ser a la ciutat de Tampico.
La incineradora de residus urbans tractava unes 48.000 tones de residus l’any, va funcionar durant 30 anys, essent desballestada a partir de 2004 amb destinació al Marroc.
Durant l’any 1999, a iniciativa de la Plataforma Cívica per a la Reducció dels Residus (PCRR), es varen recollir 107.000 signatures per eliminar la incineració a Catalunya, amb el suport de setanta entitats. L’objectiu era donar suport a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Parlament de Catalunya per prohibir la incineració de residus. L’any 1993, arran de l’aprovació de la llei catalana de residus, s’havia demanat una moratòria de la incineració, però el lobby incinerador la va fer impossible. La ILP ni tan sols es va poder votar en el ple del Parlament, i el moviment ecològic no va poder defensar la seva proposta. Més que cremat, el moviment ecològic va quedar escaldat amb les institucions, tot denunciant una partitocràcia que tancava la porta a la participació democràtica de la ciutadania i la salvaguarda de la pau, la salut i la seguretat de la gent.
La llei reguladora de la incineració diu que no es poden incinerar residus recuperables ni procedents de la recollida selectiva, la qual cosa fa més escandalós el projecte de macroplanta d’Els Clots a Forallac.
Font: Memòria de l’Agència de Residus de Catalunya 2012. Informe La puerta de atrás de la incineración de residuos. Análisis económico ambiental de la utilización de Combustibles Derivados de los Residuos (CDR) en España. Greenpeace, maig de 2012.
http://www.greenpeace.org/espana/es/reports/La-puerta-de-atras-de-la-incineracion/

L’abocador de Vacamorta (Cruïlles)
La polèmica per l’abocador de Vacamorta, al terme municipal de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura (Baix Empordà), continua viva vint-i-tres anys després de la nefasta decisió.
Per l’oposició a la construcció d’una macroplanta i una incineradora a Els Clots de Sant Julià (Forallac), la història de l’oposició al macroabocador de Vacamorta és una referència important, a efectes pràctics: l’empresa promotora i les administracions comarcals i nacional són les mateixes.
De poc o de res han servit les sentències judicials que donen suport als opositors. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ordenà tancar l’abocador l’any 2003, però tornà a obrir amb una nova autorització ambiental.
L’any 2006, el TSJC clausura de nou l’abocador, però la Generalitat de Catalunya, l’empresa de l’abocador i una plataforma veïnal en contra de la instal·lació, presenten sengles recursos al Tribunal Suprem.
A l’espera de la sentència del Suprem, la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona (CTUG) aprova inicialment un pla especial per regularitzar l’abocador.
L’abocador de Cruïlles està situat al paratge de les Terreres de Vacamorta, a menys de 400 metres de la urbanització Puigventós del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura (Baix Empordà), i a menys d’un quilòmetre de la Bisbal d’Empordà i del nucli de Cruïlles.
El setembre de l’any 2000 l’empresa Recuperació de Pedreres SL va rebre, per part de l’Ajuntament de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura el permís de condicionar una antiga zona d’extracció d’argiles per abocar-hi residus de tipus I (residus inerts, és a dir, que no experimenten cap transformació física, química o biològica significativa) i de tipus II (residus no especials).
L’abocador pot arribar a tractar anualment gairebé 400.000 tones (t) de residus de qualsevol procedència, i té una capacitat total de més de quatre milions de metres cúbics.
Els contraris a l’abocador
Els opositors a la instal·lació, fonamentalment veïns de la urbanització Puigventós (on viuen unes 800 persones), agrupats en la Plataforma Alternativa a l’Abocador de Cruïlles (PAAC), van organitzar des de l’any 2000 mobilitzacions populars per queixar-se de les olors i dels perjudicis que l’abocador comportava per a la població i el medi ambient, incidint especialment en l’impacte que tenia sobre els aqüífers i les zones humides.

El juliol de 2002, la PAAC va denunciar la situació al Jutjat Contenciós Administratiu de Girona. La plataforma denunciava que l’abocador presentava un seguit d’irregularitats, tant des del punt de vista urbanístic com de la legislació sectorial. L’abocador era massa a prop dels nuclis habitats, es trobava en sòl no urbanitzable i en una zona catalogada dins l’Inventari de zones humides de la Generalitat. La PAAC també advertia que la instal·lació no respectava una distància de seguretat amb el bosc. De fet, el febrer de 2005 i el juliol de 2009 van tenir lloc incendis a l’abocador, sense conseqüències greus, però que van provocar una alarma considerable entre els veïns que pateixen pudors molestes i el pas dels camions a tothora.
Un procés judicial llarg i tortuós
El maig de 2003, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictaminar la clausura de la instal·lació perquè es trobava a menys de dos quilòmetres de la urbanització de Puigventós, incomplint el Reglament d’activitats molestes, insalubres, nocives i perilloses, de 1961, pel que fa a la distància d’aquestes activitats a nuclis habitats. En compliment de la sentència, el conseller de Medi Ambient del moment, Ramon Espadaler (CiU), va ordenar el tancament de l’abocador, però va admetre que podria tornar a funcionar si s’adaptava a l’autorització ambiental regida per la Llei 3/1998, de la intervenció integral de l’Administració ambiental, que no estableix distàncies en aquesta mena d’instal·lacions respecte als nuclis poblats.
L’empresa de l’abocador va presentar un nou projecte d’instal·lació, va obtenir la nova llicència i va reprendre l’activitat. Per la seva banda, la PAAC va tornar a interposar un recurs contenciós administratiu al TSJC en contra de l’autorització del Departament de Medi Ambient (DMA).
Un any després, el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) dirigit aleshores per Iniciativa per Catalunya, va practicar inspeccions a l’abocador per verificar si s’adequava a les exigències de l’autorització ambiental atorgada per l’anterior Govern. El DMAH va considerar que no hi havia afectacions als aqüífers i que, per tant, no hi havia motius per clausurar l’abocador. Tanmateix, el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà, va admetre que la proximitat de l’abocador a zones habitades feia pensar que hi havia ubicacions millors.
Segona sentència del TSJC, de tancament de l’abocador
El novembre de 2006 el TSJC va tornar a ordenar el tancament de l’abocador arran del recurs presentat per la plataforma. El TSJC va anul·lar l’autorització ambiental de 2003 argumentant que l’abocador de Vacamorta incomplia la legislació urbanística, ja que s’havia atorgat llicència en sòl qualificat com a no urbanitzable, quan es tractava d’una activitat industrial. L’empresa Recuperació de Pedreres SL, la Generalitat de Catalunya i la PAAC van presentar sengles recursos de cassació al Tribunal Suprem contra la sentència del TSJC.
Segons la Generalitat, el tancament de l’abocador significaria perjudicis per a l’interès general. Segons Benet Salellas, advocat de la PAAC, la plataforma va presentar el recurs perquè volia que el Tribunal Suprem es pronunciés sobre les qüestions ambientals relacionades amb l’abocador, i no només respecte de les qüestions urbanístiques.

Segons Benet Salellas, l’abocador seguia incomplint la normativa estatal d’activitats molestes de 1961, les disposicions de la qual no podien ser obviades per la Llei 3/1998, d’àmbit autonòmic. El Tribunal Suprem va admetre tots els recursos, però fins la seva decisió final l’abocador podria restar obert i en funcionament.
Des de les eleccions municipals de 2003, que van comportar un canvi de govern, l’Ajuntament de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura va mostrar un front comú contra l’abocador. Poc després de la segona sentència del TSJC, el consistori va aprovar una moció, consensuada entre tots els grups (Junts pel Municipi (JpM, ERC, PSC i CiU), on demanava a la Generalitat que fes complir la sentència del TSJC i que, per tant, es tanqués l’abocador i es comprometés a restaurar el lloc a l’estat anterior a l’inici de les activitats.
La normativa urbanística al servei de la trampa
Durant el 2009, l’empresa Recuperació de Pedreres SL va promoure el Pla especial urbanístic del dipòsit controlat del paratge de Vacamorta, per regularitzar l’activitat des d’un punt de vista urbanístic. El pla especial reclassificava els terrenys de rústic general a sistema general, i considerava l’abocador com a servei tècnic de caràcter supramunicipal.
El Pla especial remarcava que l’abocador havia de donar servei a diversos municipis de Catalunya per a la deposició de residus industrials, i que per tant la necessitat de mantenir-lo estava plenament justificada. El 21 de setembre de 2009 la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona (CTUG) va aprovar inicialment el document, obrint un període d’informació pública d’un mes.
L’ajuntament es va oposar en ferm al Pla especial urbanístic, i va assegurar que hi presentaria al·legacions. L’alcalde del municipi, Ramon Nadal (JpM), va denunciar que el Pla envaïa les competències de l’ajuntament, i que només pretenia legalitzar urbanísticament l’abocador. Per la seva banda, el primer tinent d’alcalde, Salvi Casas (ERC), va reiterar l’exigència que la Generalitat complís la sentència que ordena el tancament de l’abocador i que en preveiés un emplaçament alternatiu. La plataforma es mantenia expectant a la resolució del Tribunal Suprem, que podia confirmar la il·legalitat de la instal·lació per qüestions ambientals, i no només urbanístiques.
Font: Anuari Territorial de 2009. Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT) de l’Institut d’Estudis Catalans.
Plataforma Alternativa a l’Abocador de Cruïlles (PAAC)
El nostre objectiu és la defensa de les terreres de Vacamorta. Portem lluitant des de l’any 2000 contra la imposició d’un abocador de residus industrials contaminants a les terreres. Estem legalitzats i són socis del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA).
L’Abocador de Vacamorta es troba a menys de 400 metres (m) del veïnat de Puigventós, a menys de 800 m del poble de Cruïlles i a menys d’un quilòmetre de la Bisbal.
aAmb l’excusa d’omplir els forats fets per les extraccions d’argiles, l’any 1985, la Generalitat i el Consorci de la Costa Brava van proposar instal·lar un macroabocador a  les terreres de Vacamorta, però la mateixa Generalitat ho va desestimar ja que va haver-hi una forta oposició popular i un estudi geològic alertava del perill de contaminació de les aigües subterrànies. El 1986 van voler intentar-ho de nou, sense èxit.

El 1999 Urbanisme aprova dos projectes exactament en el mateix lloc: un dipòsit de terres i runes i un abocador de residus industrials; però l’alcalde de Cruïlles només informava a la població del projecte de dipòsit de runes. No va haver-hi mai cap acte públic informatiu com és obligatori. Ni el Consell Comarcal sabia que s’estava fent un abocador de residus.

Les empreses extractives han fet un gran negoci, treballen per dos amos: les fàbriques de ceràmica, a les que venen terres, i l’empresa de l’abocador, Recuperació de Pedreres, per la que han extret dos milions de metres cúbics de terres per fer forat per posar-hi residus, si bé mai han tingut permís per extreure terres.

No es poden extreure terres a menys de 1.000 m de la població o dels camins. Totes les terres que s’han extret per fer el forat de l’abocador s’han extret sense llicència d’activitats ni d’obres. A més, Mines obliga a reblir amb terres netes, Mai amb residus fins a octubre de 2002. De 2000 a finals de 2002 no es podien abocar residus als clots.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va fer tancar l’abocador el 30 de desembre de 2002 després que la PAAC denunciés que la distància amb les zones residencials no és suficient per evitar efectes negatius ja que l’activitat de l’abocador és molesta, insalubre, nociva i perillosa i només es pot posar un abocador industrial a més de 2.000 m de la població.

Tot i això, la Generalitat va tornar a autoritzar l’abocador dient que la «nova llei» (IIAA) no contemplava les distàncies. Però tampoc va posar cap mesura correctora excepcional o extrema, per la qual cosa l’abocador funciona amb les mateixes condicions i, per tant, no ha deixat d’estar dins del reglament d’activitats molestes, nocives, insalubres i perilloses.

El Tribunal Suprem d’Espanya ha declarat que les comunitats autònomes no poden deixar sense efecte el reglament d’activitats molestes i, en concret, la norma sobre la distància mínima de 2000 m perquè la Constitució diu que les comunitats autònomes només poden establir normes addicionals de protecció i que mai una norma autonòmica pot protegir menys que una llei estatal.

Per tant, la PAAC ha posat un altre contenciós al TSJC en contra de l’autorització.
aL’abocador de Vacamorta està en una zona humida, i les zones humides estan protegides per llei. Les terreres de Vacamorta són una zona humida -on hi ha o hi havia- basses, fauna i flora. La Generalitat va fer un inventari de zones humides però el terreny on hi ha l’abocador no hi està inclòs. Tant el dret nacional com el dret comunitari protegeixen les masses d’aigua encara que no estiguin inventariades.

L’abocador de Vacamorta està mal impermeabilitzat. En alguns llocs la impermeabilització és 10 vegades menor que l’autoritzada. És molt probable que els sucs dels residus es filtrin a les aigües subterrànies que estan justament a sota de l’abocador. No hi ha ni estudis d’impermeabilització dels murs i laterals de l’abocador tal com exigeix la llei.

 Les anàlisis dels sucs (lixiviats) en alguns punts mostren contaminació (2002-2004): els AOX es dupliquen (són cancerígens); els nitrats es dupliquen; el zinc augmenta cinc vegades; el Bor augmenta 56 vegades. Tot això demostra la permeabilitat de l’abocador.

Les pudors de l’abocador són un problema quotidià per a les persones que viuen al Puigventós, a Cruïlles i també a la Bisbal. La PAAC i els veïns del Puigventós s’han fet un tip de denunciar les males olors. Hi ha famílies que han de tancar finestres i portes en ple estiu per no poder-ho suportar.

El Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va transformar, per art de màgia, una distància de menys de 500 m en una altra de més de 1.200. No es poden fer extraccions a menys de 1.000 m de sòls urbans i urbanitzables.

El 4 de desembre de 2006, es notificà la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en la que el «fallo» diu textualment que anul·la l’autorització de l’abocador dictada pel Conseller de Medi Ambient l’abril de 2003 i que ordena: «la restauración del lugar a la situación habida con anterioridad al acto recurrido». La qual cosa significa que l’abocador s’ha de tancar i que cal deixar el lloc tal i com era abans; o sigui que Les Terreres i amb elles les basses i amb elles totes les espècies protegides, han de tornar a existir. Significa també que les persones afectades per l’activitat de l’abocador, o sigui les persones de: Puigventós, Cruïlles, Sant Sadurní, Monells, Corçà i La Bisbal, entre altres han de poder gaudir d’un aire respirable i d’uns aqüífers nets.
Mentre, Medi Ambient i l›empresa responsable i explotadora de l’abocador estan preocupats perquè no saben què han de fer i estudien el cas per tal de recórrer al Suprem. Però cal que el Suprem admeti el cas per poder-lo jutjar. També és possible que l’Ajuntament de Cruïlles estigui tan content i satisfet amb les benaurances que ens dóna a tots l’abocador que s’afanyin a fer un Pla d’Urbanisme nou per intentar que s’aprovi l’abocador amb una autorització nova de trinca després de 6 anys de trista existència de l’abocador.
Font: article a Tot Bisbal http://www.totbisbal.com/entitat/detallsentitat.php?nIdAssoc=349#
Més informació
www.xtec.es/ieslabisbal/vacamorta
www.totbisbal.com/entitat/detallsentitat.php?nIdAssoc=349#
www.gencat.cat/diari/5478/09264097.htm
www.gencat.net/ptop/AppJava/cat/informacio_publica/plans_urbanistics/documentacio_peu_vacamorta.jsp

Els CDR són una incineració encoberta de residus reciclables
L’informe de Greenpeace La porta de darrere de la incineració de residus. Anàlisi econòmica-ambiental de la utilització de combustibles derivats dels residus (CDR) a Espanya, exposa els elevats costos que té la crema d’aquest tipus d’escombraries.
La producció de CDR a partir de residus municipals constitueix una alteració de la jerarquia de residus i el desaprofitament d’una gran quantitat de materials recuperables valuosos ja que els destina, sota el nom de combustibles, a incineració.
Les dades aportades per l’Institut Estatal d’Estadística (INE) en la seva última Enquesta sobre la Recollida i Tractament de Residus indiquen que més d’un 88% de les nostres escombraries urbanes es recullen de forma barrejada. Això fa que el nostre estat estigui per sota dels nivells de recuperació que fixa la Unió Europea.
Malgrat això, i que diversos països i regions de l’estat espanyol hagin descartat projectes per construir o ampliar incineradores (Catalunya i Navarra), els seus responsables polítics i tècnics pretenen desviar el flux de residus a cremar cap a un altre tipus de forns com cementeres o plantes de generació d’electricitat, entre d’altres.
L’estudi desgrana informació de les característiques, la legislació aplicable, la situació a Europa i Espanya, i una anàlisi de l’impacte econòmic i ambiental de l’ús de CDR per part de la indústria. Aquests dos últims punts són especialment rellevants doncs destaquen els alts costos econòmics i ambientals negatius per al conjunt de la societat, ja que solament representa beneficis econòmics per a les instal·lacions industrials que els consumeixen.
A més, l’ús d’aquests combustibles suposa una reducció de la recaptació per a les comunitats autònomes que disposen d’impostos sobre l’abocament o la incineració de residus. Es dóna la circumstància que en breu podrien ser totes les comunitats autònomes, ja que el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi ambient, té la intenció de modificar la Llei de residus sobre aquest tema. Actualment i per al cas de Catalunya, s’estima una pèrdua anual de recaptació de 3,8 milions d’euros per aquest concepte.
«Amb aquestes evidències, cal preguntar-se quins són els veritables motius per apostar per la incineració de CDR i a qui beneficien», ha declarat Julio Barea, responsable de la campanya d’Energia i Canvi Climàtic de Greenpeace que ha assenyalat la urgència «d’apostar per polítiques sostenibles de residus que prevalguin la reducció, la reutilització i el reciclatge, i que descartin per sempre la incineració i l’abocament».
Segons revela l’informe, atès que els CDR contenen un elevat percentatge de residus potencialment reciclables, si els residus consumits com CDR a Espanya l’any 2010 s’haguessin destinat a reciclatge s’haurien generat beneficis externs per valor d’entre 7,1 i 7,7 milions d’euros. A més d’aquest benefici no generat, el consum de CDR en cementeres va tenir un cost extern d’entre 1,33 i 2,41 milions d’euros l’any 2010. Clarament, el benefici seria major amb una gestió més racional i sostenible dels residus.
Font: L’informe complet de maig de 2012 La porta de darrere de la incineració de residus. Anàlisi econòmica ambiental de la utilització de combustibles derivats dels residus (CDR) a Espanya http://www.greenpeace.org/espana/es/reports/la-puerta-de-atras-de-la-incineracion/

La incineradora de Constantí
Paradigma de la fallida política actual de residus. La incineradora de Constantí es l’única de residus perillosos construïda a Espanya con fons públics. El projecte de construcció d’aquesta planta es va incloure al Programa de Gestió dels Residus Especials de l’any 1994. La incineradora de Constantí va començar a funcionar en proves en novembre de 1998.
El es va plantejar aleshores era que el Programa tenia como prioritat la reducció i la reutilització. La justificació per construir una incineradora de residus perillosos fou que «la incineració estimula la minimització de residus especials» doncs «el preu d’incineració té un caràcter dissuasori pels productors».
Prediccions totalment allunyades de la realitat, l’any 2000 ja s’estava parlant de la saturació de la planta i de la necessitat d’ampliació. Clarament la construcció d’aquesta planta estava més orientada a afavorir els interessos industrials, que als de la ciutadania.
Els propietaris de la incineradora de Constantí són [1] la Junta de Residus de la Generalitat de Catalunya (70%) i un compendi de socis privats (30%). Aquesta planta està llogada per a la seva explotació a Gestió de Residus Especials de Catalunya (Grecat), l’empresa que gestiona actualment la totalitat dels residus industrials generats a Catalunya (1). Aquesta empresa està participada per la multinacional química Basf, l’enginyeria catalana Emte i el grup Ecocat (format alhora per Agbar (Aigües de Barcelona), Cespa i el grup francès Teris.
Grecat preveu obtenir 18 milions d’euros anuals per la gestió dels residus catalans. Davant un panorama així, on hi ha un fort interès econòmic de les empreses per la gestió dels residus i per tant per la seva generació, no resulta creïble que la incineració fomenti la reducció de residus sinó tot el contrari.
La incineració sosté aquest model industrial contaminant, que utilitza gran quantitat de substàncies tòxiques en els seus processos de producció i genera una altre gran quantitat de residus perillosos.
Polítiques fallides de residus
Fins ara a Espanya no s’han desenvolupat polítiques de residus realment enfocades a solucionar el problema dels residus perillosos i el seu creixement. Com en el cas de la incineradora de Constantí, aquestes polítiques s’han centrat en la gestió dels residus generats en lloc d’apostar decididament per la Reducció i la Producció Neta (2). Aquests termes tan sols apareixen en els plans de residus com declaracions d’intencions que mai no arriben a materialitzar-se.
És urgent aconseguir un canvi radical en la interpretació del problema, posar més atenció en els efectes que la generació descontrolada de substàncies tòxiques esta causant al nostre planeta.

El Ministeri de Medi Ambient està preparant un nou Pla Estatal de Residus Perillosos que proposa la construcció de cinc noves incineradores. D’aquesta forma es tornaria a cometre cinc vegades el mateix gravíssim error comés amb la construcció de la incineradora de Constantí.
Els plans de residus no han de continuar afavorint els interessos empresarials en detriment dels interessos públics de protecció del medi ambient i la salut.
La incineració de residus no elimina les substàncies tòxiques que estan contingudes als residus, sinó que les transforma en d’altres més perilloses i les dissemina pel medi ambient. Aquest és el cas de les cancerígenes dioxines i dels metalls pesants, que s’acumulen als teixits dels éssers vius i posen en perill la salut de la població. (3)
Ni els més moderns sistemes de depuració de gasos eviten que s’emetin dioxines a l’atmosfera, encara que redueixin la seva concentració en gasos, aquestes es segueixen emetent. Però això no significa que les dioxines es destrueixin, sinó que canvien de lloc, i s’acumulen a les cendres que hauran de ser dutes a un abocador. La contaminació no s’alliberarà a l’atmosfera, però la durà al sòl i a l’aigua mitjançant els lixiviats de l’abocador. A més, la incineració de residus esgota recursos, la matèria que es crema no és susceptible d’aprofitar-se com matèria primera, i per tant és necessària l’extracció de més recursos naturals per suplir el dèficit.
La incineració de residus no és rendible ni des del punt de vista ecològic ni social: degrada el medi ambient, perpetua aquesta situació d’inactivitat política i manté el model industrial contaminant actual.
Notes
[1] La incineradora de Constantí és propietat de l’empresa pública Ecoparc de Residus Industrials (Erisa). El Dia de Reis de 2013 la Generalitat de Catalunya va anunciar la seva venda. En un principi la incineradora era en un 70% propietat pública. Basf Espanyola tenia el 9,7% de les accions, Repsol Petróleo el 5,6%, i Bayer Hispania Industrial, Hoescht Ibérica, Aiscondel i Dow-Chemical Ibèrica el 3,5% cadascuna. Després va passar totalment a mans de la Generalitat de Catalunya. Així és d’Erisa, i opera sota el paraigua de la Gestora de Residus Especials de Catalunya (Grecat), amb un contracte que finalitza el 2015.
(1) Catalunya genera unes 60.000 tones de Residus Perillosos anuals, de les quals 35.000 t s’incineren a Constantí. Grecat té la concessió per a la gestió de tots els residus durant 15 anys.
(2) Els processos de Producció Neta són aquells que intenten imitar els cicles de la naturalesa. Els que no utilitzen matèria primera ni processos industrials tòxics i eviten productes i residus tòxics.
(3) Consultar Incineració i Salud: Coneixements actuals sobre els impactes de les incineradores en la salut humana. Michelle Allsopp, Pat Costner i Paul Johnston. Laboratoris d’Investigació de Greenpeace. Universitat d’Exeter, Regne Unit de la Gran Bretanya, 2001.
Font: materials de la campanya entorn el Nou pla de Residus Perillosos del govern d’Espanya. Cremant les solucions. Campanya de Tòxics, Greenpeace 2002.

Una tecnologia del segle XX danya el segle XXI
1.El reciclatge a Europa es veu amenaçat per la proliferació de incineradores
Un nou estudi de Gaia revela que les incineradores que estan en funcionament en alguns estats de la Unió Europea sumen més capacitat per cremar residus que la quantitat de residus generats no reciclables. Malgrat tot, la indústria està pressionant per ampliar encara més la capacitat d’incineració a Europa.
L’Aliança Global per Alternatives a la Incineració (Gaia, www.no-burn.org) es una aliança internacional de més de 650 organitzacions de base, presents a més de noranta països, que treballen per aturar incineradores i promoure alternatives segures, sostenibles i justes.
El cas de la incineradora de Mallorca és un exemple de la situació. En construir-se amb una capacitat major a la dels residus generats a l’illa, s’han començat a importar residus de Sabadell.
La intenció de l’empresa que gestiona la incineradora i del Consell de Mallorca és importar les escombraries d’altres països europeus. En auests context, la recerca de nous residus per completar la capacitat d’incineració podria posar en risc les estratègies de reciclatge de residus de la Unió Europea. L’estudi conclou que:
• Alemanya, Suècia, Dinamarca, els Països Baixos i el Regne Unit ja tenen un excés de capacitat d’incineració;
• Com a resultat, el transport internacional de residus per incinerar s’ha incrementat a través de las fronteres nacionals, el que contradiu el principi de proximitat i comporta innecessàries emissions de CO2;
• Malgrat que ja es crema el 22% de residus de la UE, la indústria planteja augmentar la capacitat d’incineració europea, debilitant els objectius establerts en el Full de ruta cap a una Europa eficient en l’ús dels recursos, que aboga per prioritzar la prevenció de residus, la reutilització i el reciclatge;
• L’augment del transport de residus pot posar en perill aconseguir els objectius de reciclatge, especialment en aquells països que actualment són més lluny d’assolir-los.
«Si la Comissió Europea vol mantenir el seu compromís de limitar la incineració dels residus no reciclables pel 2020, l’estratègia hauria de ser tancar les incineradores i no construir-ne de noves. Els objectius del Full de ruta cap a una Europa més eficient en l’ús dels recursos no s’aconseguiran si la Comissió Europea no controla estretament la capacitat d’incineració a Europa», diu Joan Marc Simon, coordinador de Gaia.

Mallorca té el trist honor d’acollir la més gran incineradora del Sud d’Europa. Com a resultat, la ciutadania paga la taxa de residus més alta de l’estat espanyol i pateix els efectes en la salut associats a la crema dels seus residus, i ara dels de la gent de fora. La Directiva marc sobre residus fou l’excusa per construir una incineradora que depèn de les importacions de residus i posa en perill el reciclatge. «En 2011, el 84% dels residus domèstics fou incinerat, i sols el 16% reciclat», apunta Margalida Ramis, coordinadora del GOB Mallorca.
«Si l’excés de capacitat d’incineració continua o s’amplia serà a expenses dels contribuents ―doncs augmentaran les taxes de residus per compensar la capacitat instal·lada no utilitzada― o a costa de reduir la prevenció i el reciclat de residus ―doncs no hi haurà residus suficients para cremar―. La Comissió Europea ha de controlar la capacitat d’incineració en el mercat europeu per garantir que no es posi en perill la prevenció i el reciclatge. També ha d’eliminar tots els incentius econòmics i jurídics que ara fan preferible la crema de residus a reciclar-los», conclou Simon.
Amics de la Terra, gener de 2013
2. La possibilitat de morir per càncer és més gran per als qui viuen a prop d’aquestes instal·lacions
Un estudi científic publicat a la revista Environment International, ha detectat riscos significatius per a les poblacions de l’Estat espanyol situades a prop d’incineradores i plantes de tractament de residus perillosos. Hi ha una probabilitat major de càncer, segons conclouen els autors. Ecologistes en Acció considera que aquest informe demostra la inadequada gestió dels residus perillosos i en reclama inspeccions exhaustives.
Segons les conclusions, els resultats de l’estudi –realitzat per un grup d’investigadors de l’Institut de Salut Carlos III de Madrid, un centre punter d’investigació biomèdica– donen suport a la hipòtesi d’una diferència estadísticament significativa de major risc, entre homes i dones per igual, de morir de qualsevol càncer en les poblacions situades a prop d’incineradores i plantes de tractament de residus perillosos i, específicament, un major risc dels tumors a l’estómac, el fetge, la pleura, el ronyó i els ovaris.
Aquest és un dels primers estudis que analitza el risc de morir de càncer relacionat amb activitats industrials específiques d’aquest sector a nivell d’un estat, i ressalta l’excés de risc observat als voltants d’incineradores i instal·lacions d’aquesta mena.

Distribució geogràfica d’incineradores i instal·lacions perilloses de tractament de residus a l’Estat espanyol. Foto: Environment International.
L’estudi revela que la possibilitat de morir per càncer és més gran per als qui viuen a prop d’abocadors (5 quilòmetres) i si les instal·lacions de tractament de residus són incineradores. Van ser 33 els tipus de càncer analitzats. La hipòtesi que un excés de mortalitat per càncer pot ser deguda a l’exposició de la població a la contaminació industrial, queda confirmada. Així mateix, les incineradores es revelen com a potents emissors de carcinògens com dioxines, arsènic, crom, benzè, hidrocarburs aromàtics policíclics, cadmi, plom, tetracloroetilè, hexaclorobenzè, níquel i naftalè.
L’estudi abasta 8.098 poblacions de l’Estat espanyol i es va realitzar sobre la base de dades recollides entre 1997 i 2006. El treball no va considerar aquelles instal·lacions que havien entrat en funcionament recentment i la possible influència en el desenvolupament dels tumors seria discutible.
Es van analitzar 129 instal·lacions, entre elles incineradores, plantes de gestió de vehicles al final de la seva vida útil, de tractament fisicoquímic, de residus oleaginosos, de reciclatge d’envasos, de recuperació de dissolvents usats o de banys àcids esgotats. Només el 2007, les instal·lacions analitzades van alliberar 525.428 tones de substàncies tòxiques a l’aire i 4.984 tones a l’aigua.
Ecologistes en Acció considera que els resultats obtinguts confirmen la inadequada gestió que tenen els residus perillosos a l’Estat espanyol, a més de demostrar la incompatibilitat de la incineració de residus amb la salvaguarda de la salut de la població. Carcinògens provats han de ser corregits i minimitzats. La producció neta i la prevenció de la contaminació són dos instruments imprescindibles per reduir el perill.

Els ministeris de Medi Ambient i de Sanitat, conjuntament amb les Comunitats Autònomes han de sotmetre aquestes 129 instal·lacions a una inspecció en profunditat, detectar les deficiències en el seu funcionament, traslladar tota la informació a la ciutadania i implementar les millors pràctiques disponibles perquè la gestió de residus deixi de ser una amenaça.
Xavier Borràs, Ecodiari, desembre de 2012
Environment International. Cancer mortality in towns in the vicinity of incinerators and installation for the recovery or disposal of hazardous waste.
3. El lobby incinerador vol cremar 7,44 milions de tones anuals de residus urbans
Amics de la Terra, CEPA-Ecologistes de Catalunya, Ecologistes en Acció i Retorna rebutgen la creixent aposta per la incineració, sent el cas més evident la voluntat d’importar residus a Mallorca para donar-hi aquest tractament finalista, i promou alternatives com el Sistema de Retorn d’envasos i la recollida porta a porta.
El lobby que promou la incineració de residus urbans al territori de l’estat espanyol ja ha posat objectius i dates als seus interessos. Por mitjà d’un informe de la Fundació Fòrum Ambiental defèn l’alternativa de cremar fins 7,44 milions de tones anuals de residus per l’any 2020. I ho justifiquen afirmant que tal acció contribueix a la lluita contra el canvi climàtic.
Malgrat ser veritat que el gas metà que desprenen els abocadors és un potent gas d’efecte hivernacle -fins 25 vegades més que el CO2-, destinar a la incineració el rebuig de les plantes de classificació de residus no sols contribueix a emetre CO2, dioxines i furans a l’atmosfera, sinó que a més, desaprofita matèria prima recuperable i genera fins un 30% de cendres i escòries tòxiques que cal gestionar. Es a dir, no és un negoci, excepte per a les plantes incineradores i el mercat de crèdits de carboni. A més, l’estalvi energètic aconseguit mitjançant la reutilització o el reciclatge és molt superior a l’energia obtinguda de la incineració, especialment si no es disposa de cogeneració.
Amics de la Terra, CEPA-Ecologistes de Catalunya i Ecologistes en Acció, impulsors de Retorna, consideren que la incineració dels residus no és la solució, doncs no contribueix a tallar el problema d’arrel, que és el de reduir la generació dels mateixos. Al contrari, per a que una incineradora sigui rendible són necessàries unes tones determinades, que sovint no se generen, com és el caso de la incineradora Tirme, a Mallorca. L’evidència més clara és que el ple del Consell de Mallorca acaba d’aprovar la importació de residus de diversos països europeus per la planta de Son Reus sense els informes preceptius ni les garanties jurídiques necessàries, com s’ha denunciat des de el GOB de Mallorca.
El model mes estès per separar els residus se basa en quatre contenidors: paper-cartró, vidre, envasos i el rebuig o la resta. En alguns municipis s’ha incorporat un quint contenidor per destinar-lo exclusivament a la fracció orgànica. És essencial que aquest cinquè contenidor (o un sistema similar de recollida) s’estengui a tots els municipis, doncs és el que garanteix una separació de qualitat de la matèria orgànica, i que aquesta pugui ser destinada a compostatge. El producte resultant del procés de compostatge, el compost, és un adob natural pels empobrits sòls de la península ibèrica. A més, a diferència de la incineració, el compost contribueix a la lluita contra el canvi climàtic, tot immobilitzant carboni de forma estable.
44
Per ajudar a aconseguir els màxims nivells de recollida selectiva és imprescindible promoure sistemes de recollida simples, còmodes i propers a la ciutadania. Cada municipi té les seves necessitats i les seves característiques, pel que cal definir un únic modelo de recollida como el millor, és impossible. No obstant, d›entre tots els sistemes de recollida en funcionament, mereix especial atenció el sistema de recollida domiciliària porta a porta. Aquest sistema, comú en molts països europeus, i implantat en els últims anys en nombrosos municipis de Catalunya i el País Basc, aconsegueix més d’un 80% de recollida selectiva de gran qualitat, el que evita recórrer a la incineració, que d’altra banda és una opció molt costosa.
La Llei de Residus de 2011 exigeix que per l’any 2020 més de la meitat dels residus que ara s’aboquen als abocadors, siguin recuperats, ja sigui mitjançant la reutilització o del reciclatge, operacions jeràrquicament per sobre la incineració. Però la recuperació d’alguns l›entenen como incineració, és a dir la destrucció per combustió, amb les emissions de CO2 i altres gasos molt contaminants.
Amics de la Terra, CEPA-Ecologistes de Catalunya i Ecologistes en Acció, consideren que aquesta recuperació ha de ser para obtenir nova matèria prima com la que proporciona el retorn dels envasos i el reciclat de la matèria orgànica en compost, tan imprescindible a un territori en el que més del 40% del territori està amenaçat de desertificació. El Sistema de Retorno de envases, junt a la recollida porta a porta o nous instruments fiscals, entre altres eines poc explorades en els nostres països, són la clau per accedir a un nou model racional i sostenible de gestionar els nostres residus.
Font: Ecoportal.net. desembre del 2012

Al·legacions a la macroplanta d’Els Clots de Forallac
Els sotasignats quin nom, número de DNI i domicili figuren al peu del present escrit; compareixen i com millor procedeixi en Dret,
DIUEN:
Que mitjançant el present escrit es personen en el tràmit d’informació pública i veïnal sobre la sol·licitud d’autorització ambiental i declaració d’impacte ambiental per a la instal·lació d’una planta de tractament i valorització de residus a les parcel·les 180, 181 i 275 del Polígon 5 de Rústica al paratge Els Ramals promogut per Servitransfer SL. Tràmit convocat per Edictes publicats al DOGC núm. 6232 de 15.10.2012 i al DOGC núm. 6224 de 2.10.2012, i Projecte que pretén obtenir autorització per a la instal·lació d’una immensa Planta de tractament de residus especials i no especials, a tocar del BCIN dels Clots de Sant Julià, en sòl no urbanitzable d’especial protecció al municipi de Forallac. I dintre del termini conferit, procedim a formular la nostra frontal oposició a aquest Projecte en base a les següents
AL·LEGACIONS
Primera
MOTIUS D’OPOSICIÓ A LA INSTAL·LACIÓ DE LA IMMENSA PLANTA DE TRACTAMENT DE RESIDUS ESPECIALS I NO ESPECIALS EN SÒL NO URBANITZABLE DEL MUNICIPI
Els motius d’oposició a la sol·licitud de llicència per la instal·lació de la planta de tractament i valorització de residus en sòl no urbanitzable del municipi de Forallac a les parcel·les cadastrals números 180, 181 i 275 del Polígon 5 de Rústica, Paratge Els Ramals, són els següents:
1.La ubicació d’aquesta gran Planta de residus en SÒL NO URBANITZABLE D’ESPECIAL PROTECCIÓ, segons classificació urbanística derivada del Pla Territorial Parcial de les comarques gironines és inadequada i contrària a Dret.
2. La immensa Planta de tractament i valorització de residus projectada per Servitransfer SL ÉS UNA ACTIVITAT INDUSTRIAL, DE CARÀCTER MOLEST, NOCIU I PERILLÓS, QUE HA D’UBICAR-SE EN UN POLÍGON INDUSTRIAL. Existint un Polígon industrial del propi municipi a 1.500 metres de l’emplaçament triat.
3. EL PROJECTE PRESENTAT NO INCLOU UNA VERITABLE I COMPLETA ANÀLISI D’ALTERNATIVES D’EMPLAÇAMENT AMB LA VALORACIÓ DELS DIFERENTS IMPACTES. Extrem que constitueix una gravíssima infracció de la legalitat aplicable en matèria d’avaluació ambiental. I en particular, comporta la infracció dels articles 18.1.b i 33 de la Llei 20/2009 de 4 de Desembre de preservació i control ambiental de les activitats així com la vulneració dels articles 6b i 16b del Reial Decret Legislatiu 1/2008 d’11 de Gener pel que s’aprovà el text refós d’avaluació d’impacte ambiental.
Anàlisi d’alternatives que exigiria optar per l’emplaçament al Polígon industrial del municipi.
4. ELS IMPACTES AMBIENTALS DE LA PLANTA DE RESIDUS PROJECTADA SÓN INCOMPATIBLES AMB ELS VALORS NATURALS PRESENTS A LA ZONA.
5. L’excepcional dimensió del Projecte i l’abast supracomarcal de la Planta de residus que es planteja per servir a tota la província de Girona fan totalment inadequada la ubicació escollida i exigeixen la seva ubicació en un indret ben comunicat amb la N-II i la AP-7 proper a l’àrea metropolitana de Girona i situat a les comarques on es generen major volum de residus (Gironès o la Selva). Els Polígons de Riudellots de la Selva, Forallac, etc. són emplaçaments molt més racionals. I l’existència d’oferta de sòl industrial a preu assequible exigeixen replantejar el Projecte.
6. L’indret escollit, a tocar del jaciment ibèric d’Els Clots de Sant Julià, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), és incompatible amb la preservació d’un adequat entorn de protecció d’aquest BCIN. Amb infracció de la Llei de Patrimoni Cultura Català (Llei 9/93 de 30 de Setembre) i en particular dels articles 2, 18 i 35 que obliguen a vetllar per la protecció de la integritat del patrimoni cultural i dels entorns de protecció del BCIN.
7. Existeix un elevadíssim risc d’incendi, en situar-se els terrenys directament colindants a zones forestals, i es provoca l’afectació als boscos preexistents, en haver d’executar una franja perimetral de protecció d’incendis de 25 metres més una franja de seguretat addicional de l’activitat de 10 metres.
8. L’EDIFICACIÓ DE 5 IMMENSES NAUS DE FORMIGÓ DE FINS A 8 METRES D’ALÇADA -que es sumen a la preexistent-, COMPORTEN UN IMPACTE VISUAL I PAISATGÍSTIC INCOMPATIBLE AMB L’ENTORN I EL MEDI RURAL.
9. L’impacte per contaminació atmosfèrica, per contaminació lumínica i per contaminació acústica és inadmissible en aquest indret del medi rural.
10. La previsió de funcionament de la Planta 24 hores al dia i durant els 365 dies de l’any, i el tràfic de camions que es generarà, fan inadequat l’emplaçament en sòl no urbanitzable. Els actuals accessos als terrenys per camins rurals són també inadequats i demostren la improcedència d’emplaçar aquesta Planta en els camps de conreu propietat de Servitransfer SL. Extrem que afectarà la tranquil·litat de l’àrea i a totes les activitats de turisme rural, senderisme i esports de natura que es practiquen a la zona i que malmetrà irreversiblement la bellesa del paisatge que és de gran fragilitat i valor en l’àrea de l’Empordanet.
11. EL PROJECTE NO CONTÉ CAP ESTUDI D’IMPACTE ACÚSTIC AMB ELS REQUISITS FIXATS A LA LLEI DE PROTECCIÓ DE CONTAMINACIÓ ACÚSTICA. Amb infracció d’allò establert a l’article 18.1.f) de la Llei de prevenció i control ambiental de les activitats i amb infracció dels articles 5, 19 i de l’Annex 10 de la Llei 16/2002. Extrem gravíssim atesa la pretensió d’implantar l’activitat en zona de sensibilitat acústica alta. La mínima documentació presentada és manifestament insuficient i totalment irregular en establir de forma injustificada que ens trobem en una zona de sensibilitat acústica baixa, no presentar descripció de focus de sorolls ni mesuraments i concloure que no cal adoptar cap mesura atesa l’actual nivell alt de soroll derivat de la proximitat de la carretera i de la nau preexistent. Tot això amb infracció dels articles 38, 45, 46, 47 i l’Annex 8 del Reglament de la Llei de contaminació acústica.
12. EL PROJECTE NO CONTÉ CAP ESTUDI DE MOBILITAT ni dels efectes pel tràfec i nombre de vehicles pesants que accediran a les instal·lacions.

13. LA DIRECCIÓ GENERAL D’ORDENACIÓ DEL TERRITORI I URBANISME, EN DATA 17 DE MAIG DE 2012 JA HA EMÈS INFORME DESFAVORABLE INDICANT L’ELEVAT IMPACTE VISUAL I EL FET DE QUE NO ES TRACTA D’UNA ACTIVITAT JUSTIFICADAMENT SITUADA AL MEDI RURAL, per incloure operacions de valorització que haurien d’ubicar-se en sòl urbà industrial. Criteris que han de portar a la denegació de l’autorització sol·licitada.
14. S’infringeix la doctrina i jurisprudència dels Tribunals que determina el caràcter restrictiu de l’autorització d’activitats en sòl no urbanitzable que exigeixen la justificació de la necessitat d’emplaçament en el medi rural i que la deneguen en supòsits d’activitats de naturalesa industrial.
Serveixin per totes les sentències del Tribunal Suprem de dates 19 de Maig de 2008 (RJ 2760) i 27 de Juliol de 2011 (RJ 6881) així com les citades en les mateixes.
15. L’Estudi d’impacte ambiental obrant a l’expedient no compta amb el menor rigor i el seu tècnic redactor, en ésser un Enginyer industrial, no disposa de la titulació adequada per l’elaboració d’aquest document amb vulneració de l’article 17.1.a) de la Llei 20/2009 de 4 de desembre de prevenció i control ambiental.
16. El Projecte vulnera i és incompatible amb la prescripció fixada a l’article 9 de la Llei d’urbanisme, que obliga a preservar els valors paisatgístics, culturals i agrícoles del municipi.
17. El Projecte comporta també la vulneració dels principis generals aplicables en l’autorització d’activitats i usos excepcionals en sòl no urbanitzable establerts als articles 47 de la Llei d’Urbanisme i concordants del seu Reglament.
La pavimentació de 1,6 hectàrees de sòl agrícola i l’edificació de 5 naus amb prop de 5.000 m2 de sostre, provoca fragmentar el territori, afectar la connectivitat natural, impermeabilitzar el sòl i malmetre els valors de la zona. Extrem que comporta la il·legalitat del Projecte.
18. Es vulnera l’article 7 de la Llei estatal 22/2011 de 28 de Juliol de residus i s’infringeix també l’article 2 del Decret Legislatiu 1/2009 de 21 de Juliol pel que s’aprovà la Llei reguladora dels residus a Catalunya que estableixen l’obligació, en la gestió de residus, de garantir la reducció de l’impacte ambiental, l’eliminació de molèsties per sorolls i olors i el respecte pel paisatge i els espais naturals. Principis que es veuran infringits si s’autoritza la nova Planta en sòl no urbanitzable.
Segona
UBICACIÓ DE LA PLANTA DE RESIDUS INADEQUADA: IMPROCEDÈNCIA D’IMPLANTAR AQUESTS USOS AL MEDI RURAL.
Amb caràcter principal procedeix invocar que la instal·lació d’una Planta de residus de la magnitud de la Planta Projectada per Servitransfer SL resulta total i absolutament incompatible amb el medi rural, atesa la naturalesa industrial de l’activitat.
En aquest sentit, la ubicació en sòl no urbanitzable d’especial protecció, a les parcel·les núm. 180, 181 i 275 de Rústica i al paratge Els Ramals de Canapost és inadequada per les següents raons:

1.Per no comptar amb accessos adequats.
2. Per afectar camps de conreu.
3. Per implantar-se a tocar de boscos i zones forestals. Extrem que implicarà haver de talar part dels mateixos per dotar-se d’una franja perimetral de protecció de 25 metres.
4. Per implantar veritables indústries contaminants en ple medi natural.
5. Per transformar urbanísticament un sòl dotat amb valors naturals.
6. Per l’excepcional magnitud del Projecte, que contempla fins a 5 diferents naus industrials de 8 metres d’alçada amb nombroses activitats perilloses, molestes i nocives.
7. Per situar-se a tocar del BCIN dels Clots de Sant Julià en els terrenys que conformen el seu entorn de protecció.
8.Per generar un tràfec de centenars de camions de gran tonatge per camins rurals. En aquest sentit, l’accés des de la C-66 provoca haver de recórrer més de 1,5 kilòmetres per camins rurals.
9.Per provocar contaminació acústica en una zona de sensibilitat acústica alta i en ple medi natural.
Tercera
NATURALESA INDUSTRIAL DE L’ACTIVITAT DE LA PLANTA DE RESIDUS.
No hi ha dubte que la naturalesa de les activitats projectades per Servitransfer SL és una naturalesa industrial. Naturalesa industrial que deriva del caràcter molest, perillós, insalubre i nociu dels usos previstos, i de les nombroses operacions de revalorització de residus que es projecten. Operacions de revalorització, transformació i tractament que són activitats de caràcter industrial.
I aquesta naturalesa industrial fa totalment incompatible i injustificable l’emplaçament en sòl no urbanitzable.
QUE LA NATURALESA DE LES ACTIVITATS PROJECTADES ÉS INDUSTRIAL, HA ESTAT CERTIFICADA FINS I TOT PER UN INFORME DE LA DIRECCIÓ GENERAL D’ORDENACIÓ DEL TERRITORIAL I URBANISME DE DATA 17 DE MAIG DE 2012.
D’altra banda, la sola lectura de la descripció de les activitats i del llistat de residus que s’emmagatzemen, es recepcionen, transfereixen, transformen i revaloritzen, que figura a la Memòria del Projecte, així ho evidencia. I en aquest sentit, l’Annex de la Memòria anomenat Taula Residus Planta de selecció i transferència de residus especials també ho demostra.
I tanmateix existeixen nombroses sentències que es pronuncien sobre el caràcter restrictiu d’autoritzar usos en sòl no urbanitzable i sobre la improcedència d’implantar en aquest tipus de sòl activitats i usos de naturalesa industrial. En aquest sentit, invoquem la sentència del Tribunal Suprem de 19 de maig de 2008 (RJ 2760), la sentència de 27 de Juliol de 2011 (RJ 6881) i totes les citades en aquelles.

També el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha pronunciat en idèntic sentit, destacant el caràcter excepcional de les autoritzacions en sòl no urbanitzable. Doctrina que ha de portar a denegar l’autorització en l‘indret projectat.
Per tot això, SOL·LICITEM:
Ens tingueu per presentat aquest escrit, tingueu per formulades, en temps i forma, al·legacions en tràmit d’informació pública contra el Projecte d’instal·lació d’una planta de tractament i valorització de residus al paratge dels Ramals, a les parcel·les 180, 181 i 275 del Polígon 5 de Rústica de Forallac promogut per Servitransfer SL, i en mèrits d’allò que ha quedat dit, acordeu:
1.Denegar l’autorització del Projecte de Servitransfer SL atesa la seva manifesta contrarietat a Dret.
2. Atorgar una avaluació d’impacte ambiental desfavorable al Projecte donada la seva incompatibilitat amb els valors presents a l’àrea i als terrenys de sòl no urbanitzable on es pretén emplaçar.
3. Ordenar a l’empresa Servitransfer SL l’aportació d’un nou projecte tècnic complet amb Estudi de mobilitat i Estudi d’impacte acústic així com amb un nou Estudi d’impacte ambiental que inclogui una anàlisi completa d’alternatives d’emplaçament, en el que -un cop descartat el SNU del paratge Els Ramals- s’avaluïn tots els aspectes relatius a la ubicació de la Planta al Polígon industrial de Forallac, i a altres Polígons industrials de les comarques del Gironès i de la Selva que comptin amb bona comunicació amb la xarxa viària principal de Girona (N-II i AP-7) i estiguin propers amb les principals conurbacions industrials productores de residus de la demarcació provincial de Girona.
22 d’octubre de 2012